La Calòrica fa servir l’escatologia per parlar del canvi climàtic

La Calòrica, una de les companyies més interessants sorgides a Catalunya en els últims lustres, s’estrena per fi al Teatre Nacional de Catalunya aquest dijous amb ‘De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda’. La seva nova creació aborda el canvi climàtic «amb una visió bastant crítica i incisiva, no adoctrinadora,» explica Israel Solà, director de la companyia. Ells, que sempre s’han interessat per tractar temes actuals, consideren que el canvi climàtic és clau. «Infinitat de converses acaben derivant-hi, parlis de capitalisme, de crisi o de sostenibilitat. Totes les lluites del món contemporani conflueixen en el canvi climàtic». Llavors, ¿per què ens impliquem tan poc en aquest tema si és vital? «En els últims 15 anys hem vist com s’arribava a la tolerància zero en temes com el masclisme, l’homofòbia i el racisme. En canvi, som més tolerants amb les indústries contaminants. Hi ha lluites per a les quals costa més organitzar-se», assenyala Joan Yago, autor del text. Aquest «micronegacionisme» quotidià que tots practiquem té tant pes a l’obra com el del «macronegacionisme» dels qui rebutgen qualsevol evidència sobre la destrucció del planeta.

Trames paral·leles

L’obra consta de dues trames paral·leles amb una posada en escena radicalment diferent. D’una banda, mostra una convenció protagonitzada pels qui defensen les grans teories contràries al canvi climàtic en un hotel de Barcelona. Aquesta part està tractada de manera hiperrealista, ‘power points’ inclosos en una gran pantalla. L’altra trama situa l’espectador en un àmbit molt més quotidià i familiar: la reunió de la comunitat de veïns de la finca on la companyia té el seu local. Discuteixen sobre un pudent problema: els vàters, en lloc d’empassar-se tot el que hi cau, ho treuen fora. Una autèntica merda, vaja. Aquesta part és «com un encreuament entre ‘La comunidad’, el film d’Àlex de la Iglesia, i ‘13 Rue del Percebe’», comenta Solà. Aquí els actors s’interpreten a si mateixos i a altres veïns d’aquesta comunitat sense necessitat de cap ‘attrezzo’, desdoblant-se en una polifonia de personatges jugant només amb la veu i la gestualitat, tot un repte. «És la primera vegada que treballem amb l’autoficció i cadascú utilitza el seu propi dialecte», expliquen.

Mònica López, ‘Ciutadana Kane’

Per al seu debut a la Sala Petita del TNC compten amb la plantilla actoral de La Calòrica al complet –Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol–, a la quan han sumat Mònica López. A diferència dels seus companys, ella interpreta un únic personatge, Aurora, guru negacionista. «És una espècie de Ciutadana Kane que va amb un seguici de gent», diu Yago, que no vol revelar massa sobre l’obra, les trames de la qual acaben «col·lidint». López està encantada pel seu rol de dona empoderada però també pel clima que s’ha creat. «Mai havia rigut tant en uns assajos», admet, totalment integrada a la ‘troupe’. «No només tenen talent, a pencaires no els guanya ningú. I són molt ràpids treballant», destaca l’actriu. «És que aquí, com que som tan endogàmics, o t’integres o et mors», afegeixen els seus companys.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per a La Calòrica arribar al TNC és un pas important tot i que els hagués agradat no haver d’esperar 11 anys per debutar-hi. «Treballar aquí és un luxe: disposes de tots els recursos i l’equip tècnic és una passada», reconeix el valencià Xavi Francès. La cirereta serà la gira posterior organitzada per 13 poblacions catalanes, en la qual només hauran d’ocupar-se d’una cosa: «Arribar al lloc i actuar». Un altre luxe a què no estan acostumats. Segons la seva opinió els teatres públics com el TNC haurien d’apostar més per les companyies joves. «Nosaltres ja no ho som, tenim entre 33 i 40 anys. Cal estar pendents del que està sorgint i convidar companyies i creadors joves a treballar en aquests grans teatres», afirmen. No volen convertir-se en un «tap» per a ningú.

El seu camí fins aquí no ha sigut fàcil. Confessen que després de ’Fairfly’ (2017), la seva setena obra, van estar a punt de llançar la tovallola. Els va salvar que La Villarroel programés aquest aclamat títol i poder connectar amb un públic més ampli. El reconeixement dels premis Max va ser una altra pujada. A partir de llavors no han parat: van estrenar la seva anterior obra ’Els ocells’ a la Sala Beckett i han debutat al Lliure amb ‘Lletgíssima malaltia i molt trista mort de la reina Isabel I’, muntada amb tots els mitjans que no van tenir quan es van donar a conèixer amb ella en el Versus, el 2010.