Els museus expien els seus pecats i revisen el seu passat més fosc

Una altra dada: el desembre passat, la pinacoteca madrilenya va estrenar un nou itinerari expositiu titulat ‘El Prado en femení’, destinat a posar en relleu aquelles mecenes (dones) que van promocionar, van col·leccionar i van inspirar algunes de les obres d’art més emblemàtiques dels segles XV, XVI i XVII. Grans desconegudes que és imprescindible reivindicar.

Només són dues, però molt rellevants, mostres del canvi de paradigma dels grans museus internacionals: revisar el seu passat, els seus vells pecats i reparar deutes històrics. En institucions del pes del British Museum, per exemple, el debat sobre la reparació ve de lluny, ja que fa dècades que Grècia reclama els marbres i les estàtues del Partenó d’Atenes arrabassades a l’era colonial, fins al punt que la pregunta és inevitable: ¿què seria dels grans museus europeus si comencessin a entregar als seus països d’origen l’art saquejat en el passat?

Com dèiem, el Prado també ha experimentat canvis en la seva política respecte als llaços d’algunes de les seves obres amb el franquisme i amb l’escassa presència femenina al museu, que ha estrenat nous itineraris de caràcter feminista. Repensar, reestructurar i tancar velles ferides del nostre passat recent o reparar injustícies històriques que tenen a veure amb el paper de les dones dins del món de l’art són ara a l’agenda del museu.

El museu va inaugurar al desembre un nou itinerari, ‘El Prado en femení’ per posar en relleu un bon nombre de mecenes (dones) que van ajudar a impulsar la creació del seu temps i que es van convertir en figures fonamentals a l’hora de servir d’intermediàries amb els artistes durant diversos segles que inclouen del XV al XVI. Entre elles trobem Maria d’Hongria i Isabel Clara Eugènia, dues sobiranes que, després de la mort dels seus respectius marits, es van servir de la seva posició i influència política, social i econòmica per formar dues de les col·leccions d’art més importants del Renaixement en què trobem obres de Rubens, Ticià, Brueghel el Vell i Bartolomé González que ara adquireixen un sentit diferent gràcies a aquesta nova ordenació. 

Fa temps que el Prado intenta posar en relleu les dones i situar-les a les seves sales al lloc que mereixen, com ha sigut el cas de Clara Peeters, Sofonisba Anguissola o Artemisia Gentileschi. Ara bé, encara queden algunes qüestions que poc a poc es van resolent, com el tractament masclista que s’incloïa en moltes de les cartel·les que acompanyaven els quadros.

Gràcies a aquesta nova estructuració, se n’han revisat alguns, com el que feia referència a la lletjor de Maria Tudor en un retrat d’Antonio Moro o els elements despectius o subordinats com «dona de» per rebaixar la dignitat i la independència de les dones respecte als homes. 

Un altre dels punts calents que han marcat aquest convuls any ha sigut la revisió de les obres d’art confiscades durant el franquisme i la Guerra Civil i la recerca dels seus propietaris legítims. El Museu del Prado va fer pública una llista amb les obres d’aquestes característiques que tenia als seus dipòsits, però encara no hi ha un inventari que aclareixi la seva procedència, per la qual cosa es preveu complicada la tasca de restituir les famílies que van ser espoliades. Algunes han iniciat els tràmits pel seu compte, com els descendents de l’empresari basc Ramón de la Sota y Llano, que van localitzar i van recuperar algunes de les obres que li van pertànyer abans d’iniciar-se la contesa i que li van ser arrabassades pel règim a causa de les seves inclinacions nacionalistes.

És complicat seguir la pista a l’enorme quantitat de béns mobles que van ser extrets durant la dictadura. Algunes obres es troben a esglésies, a paradors o en col·leccions particulars, fet que les fa difícilment rastrejables. De moment, en continuen apareixent nous casos, com el de Nicolás Sánchez-Albornoz; el seu pare va ser polític a la Segona República i es va haver d’exiliar.

El Prado ha nomenat un comissari per investigar l’origen de les obres que podrien haver acabat al museu durant la Guerra Civil i el franquisme en contra de la voluntat dels seus propietaris i per examinar-ne la possible restitució, Arturo Colorado. Per ara són 62 les obres detectades i els seus legítims amos n’esperen la devolució.

Des del segle XIX, Grècia ve reclamant la restitució de les estàtues del Partenó que s’exhibeixen al British Museum de Londres, que sempre s’ha posat de perfil en aquest assumpte difícil. En qualsevol cas, i des del 2021, l’entitat ha encarregat a una comissió analitzar la seva vastíssima col·lecció i estudiar l’origen de totes aquelles reclamades per altres països o vinculades a menyspreables pràctiques com l’esclavitud. I, segons va informar aquest dijous el diari ‘The Guardian’, el museu ha confirmat per primera vegada estar portant a terme «discussions constructives» amb Grècia per a la devolució d’alguns dels marbres del Partenó. S’entreveu, per tant, una mica de llum per a un assumpte certament complex.

Cada país s’enfronta al debat d’una manera diferent. El 2020, França va restituir 27 peces d’art a Benín i el Senegal. I Holanda s’ha compromès a tornar una infinitat d’obres procedents de les seves colònies. ¿I Espanya? No es tracta d’un país amb un gran fons artístic procedent de l’espoli, però també ha rebut reclamacions, com la que Colòmbia porta a terme des del 2017 perquè li sigui restituït el tresor precolombí de Quimbaya, exposat al Museu d’Amèrica de Madrid. 

La pressió de l’opinió pública i les circumstàncies inesperades com l’esclat de la guerra d’Ucraïna han obligat museus i altres institucions culturals a revisar l’acceptabilitat de certes donacions. A Anglaterra, el 2022 serà recordat com l’any en què el Victoria and Albert, del qual és actual patrona la nova princesa de Gal·les, finalment va haver de cedir després de molt resistir-s’hi i va haver d’anunciar la retirada del nom dels Sackler, la família del grup farmacèutic enmig de l’escàndol dels opiacis, al seu ‘Courtyard’ i el Centre per a l’Educació de les Arts.

Al Regne Unit, la Galeria Nacional i el British Museum han trencat les relacions amb el nom del grup farmacèutic vinculat a 500.000 morts al món a causa de la dependència dels opiacis que contenien les pastilles d’OxyContin, venudes sense advertir de les propietats addictives del medicament. Només es manté l’Arthur Sackler Museum de la Universitat de Harvard, que continua portant el nom del fundador mort el 1987, l’home que va finançar la seva construcció i va donar més de mil objectes per a la col·lecció. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La guerra d’Ucraïna també ha atiat el debat sobre la filantropia al món de les arts el 2022. Quan el 24 de febrer va començar la invasió per part de Rússia, a Londres van tremolar els fonaments de la comunitat d’oligarques que s’havien instal·lat a la capital britànica després de la caiguda de la Unió Soviètica. Molts dels bilionaris de Londongrad havien apadrinat generosament les institucions culturals a la Gran Bretanya.

Era el cas de Viktor Vekselberg, un associat de Vladímir Putin que va ser discretament apartat de la Tate Foundation, el prestigiós organisme encarregat de recaptar fons del qual era membre honorari. Un altre oligarca rus, Leonid Mikhelson, també havia fet donacions a la Tate fins al 2018 a través de la seva fundació V-A-C. La seva filla Viktoria va ser fins i tot membre del selectíssim Consell Internacional de la institució.