Albert Serra: «En dos segles, ningú recordarà cap cineasta americà posterior als anys 70»

Albert Serra va participar dilluns en el cicle de xerrades amb creadors de diferents àmbits que, sota el títol de ‘Vaig venir a escortar el futur’, organitza el Palau Robert. La proposta es plantejava com un «diàleg» (allà hi havia la periodista Elisenda Roca per conduir l’acte i donar-li rèplica al protagonista), però el director va deixar ben clar que ell procura no participar mai en debats o taules rodones en les quals hi hagi «algú més parlant». «Veure gent que discuteix és molt avorrit, no s’aprèn res –va apuntar–. Aquestes trobades de gent amb punts de vista diferents no m’interessen, perquè ja sé que caurà en una dinàmica de conflicte que no suma. Al contrari, resta». De manera que Serra va utilitzar les preguntes de Roca per deixar anar un monòleg entre lúcid i provocador en el qual, entre altres coses, va repassar algunes de les claus de ‘Pacifiction’, aquesta pel·lícula reverenciada per la crítica (especialment, a França) que el pròxim 22 de gener opta a 11 premis Gaudí i que ha sigut, tanmateix, olímpicament menystinguda en les candidatures dels Goya.

Fora de control

«Un element important per entendre el que jo faig és que el significat de les meves pel·lícules està totalment fora de control. Jo no controlo res». ‘Pacifiction’ està ambientada a la Polinèsia i, d’una manera una mica raconera, aborda la por de les autoritats i la població local que França repeteixi els assajos nuclears que va portar a terme en aquest remot confí del Pacífic entre el 1966 i el 1996. «Doncs bé, jo no sé res sobre la Polinèsia i no tinc res a opinar sobre els assajos nuclears ni sobre el colonialisme –va assegurar Serra–. ¿Què he d’explicar jo de la Polinèsia? ¿Que són víctimes del colonialisme francès i que els van fer un test nuclear? Això ho sap fins i tot un nen de tres anys, així que insistir més no té cap sentit».

De manera que allò de la Polinèsia i la por nuclear és només un pretext argumental per col·locar uns personatges en uns escenaris i captar la manera en què es van adaptant a les diverses situacions. «Això és el que m’interessa: veure com la gent transforma, a través de les seves reaccions, el tema que estàs tractant. Quan filmes les persones, aquestes adquireixen moltes més arestes; es tornen més desagradables –vanitosos, egoistes, pudorosos...– i això els fa molt més interessants».

Aquesta metodologia val tant per als actors professionals com per als que no ho són. «Per a mi no hi ha cap diferència entre uns i d’altres». Per imposició dels productors, segons es va encarregar de precisar Serra, el repartiment de ‘Pacifiction’ està encapçalat per una estrella del cine francès, Benoît Magimel, per a qui el director només té bones paraules. O gairebé. «En el cas de Magimel tot depenia de si podia portar el seu assistent o no. A mi no m’agradava que vingués l’assistent, perquè la meva manera de treballar té a veure amb la idea d’abandonar els actors enmig del rodatge i fer que entrin en una zona de vulnerabilitat extrema. Així que m’interessava que estigués una mica aïllat. És clar que això comportava un risc que finalment es va fer realitat: cada dia, el tio arribava al rodatge dues o tres hores tard».

Gelosia fratricida

Abans de començar a filmar, va aclarir, la seva relació amb Magimel es va limitar a un sopar i a dues brevíssimes converses de cinc i deu minuts. «Per a mi l’important era veure’l enfrontat a la tensió del rodatge. Els actors, per molt professionals que siguin, són gent insegura, i més amb un director com jo, que planteja rodatges poc convencionals. Allà apareixen la vanitat, la gelosia respecte a altres actors... No us podeu imaginar fins a quin punt els actors senten gelosia dels altres actors, és una cosa fratricida. Tots volen estar sols en el pla».

Malgrat el seu afany a minimitzar les interaccions amb els intèrprets –«mai he assajat amb ells i mai ho faré»–, Serra va insistir que la direcció d’actors és un element absolutament capital a totes les seves pel·lícules. ‘Pacifiction’ no n’és una excepció. «Si parlem específicament de direcció d’actors, la meva pel·lícula no només seria la millor de l’any; seria la primera a anys llum de totes les altres. En altres aspectes potser ens podem igualar més, però en aquest...».

Un cine irrellevant

El cineasta de Banyoles va assenyalar que el marge de llibertat amb què treballa només és possible en el context d’un cine finançat amb diners públics que no depenguin del rendiment de les pel·lícules en taquilla. I, sense moure ni un múscul, va vaticinar que el cine comercial facturat als Estats Units a partir dels anys 70 serà jutjat per la història com a artísticament irrellevant i «completament nul». «És molt possible que d’aquí 200 anys ningú recordi cap director americà posterior als anys 70. Precisament per aquest tema, perquè han de finançar totes les pel·lícules amb diners privats. És com si tu li haguessis dit a Proust que havia de vendre no sé quants exemplars. Tots els grans escriptors de la història, o la gran majoria, van ser uns fracassats».

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

‘Pacifiction’ a part, Serra va parlar també sobre la seva fascinació per Karl Lagerfeld (quan el diari ‘Libération’ li va demanar recentment que seleccionés l’aportació cultural més rellevant del 2022, ell va elegir dos llibres sobre el dissenyador de moda alemany) i va anunciar que té bastant avançat un documental, el primer de la seva carrera, centrat en «el dolor dels toreros». «Serà una aproximació a la part espiritual del treball de dos toreros molt populars. A ells els interessa perquè creuen que el projecte redundarà en el bé de la tauromàquia, que és una cosa que els importa molt i que a mi m’és indiferent».

‘Pacifiction’ està disponible a la plataforma Filmin.