Valquíries en patins i ‘Tannhäuser’ amb artistes porno: l’òpera es reinventa amb polèmica

Si pràcticament no hi ha estrenes de noves òperes –els motius són múltiples, però l’econòmic i la falta de talent són dos aspectes fonamentals–, la relectura en la manera de muntar òperes clàssiques arreu del món ha significat una ruptura amb la tradició escènica pròpia de la lírica, una herència d’allò que es va forjar en l’òrbita centreeuropea des de mitjans de la dècada de 1950 en un camí que bevia de les avantguardes.

L’esperat debat, reobert cada vegada que un muntatge acapara pàgines als diaris gràcies a la provocació, es remunta a aquests pilars que van edificar un grapat de directors d’escena que van assumir l’hegemonia en el gènere líric que una vegada van ostentar els divos i els directors d’orquestra. Amb el ceptre en el seu poder i demostrant ser els únics que poden oferir una lectura innovadora traient l’òpera del museu, els ‘registas’ intenten oferir punts de vista renovadors, particulars, únics. ‘Les escombraries europees’

els ‘registas’ intenten oferir punts de vista renovadors, particulars, únics. ‘Les escombraries europees’Europa ha sigut el bressol d’aquesta nova manera de concebre el teatre musical, tant és així que als Estats Units se la coneix com ‘european trash’ (‘escombraries europees’), tot i que allà també hi ha hagut pares d’aquest procés. En el terreny compositiu, Philip Glass, un autor avui considerat com un clàssic, va trencar motllos amb el seu ‘Einstein on the beach’ (1976), peça monolítica, repetitiva, posada en escena per un esteta innovador i trencador com Bob Wilson, que va desposseir, l’escenari líric d’objectes per centrar-se en el terreny simbòlic.

En el pol oposat es movia Peter Sellar quan a finals de la dècada de 1980 revolucionava el món de l’òpera amb la seva particular lectura de la trilogia Mozart-Da Ponte traslladant-la a finals del segle XX al posar amb total realisme ‘Don Giovanni’ al Bronx, ‘Le nozze di Figaro en un àtic a Manhattan i ‘Così fan tutte’ en un cafè americà. El cas de Bayreuth

Peter Sellar ‘Le nozze di Figaro en un àtic a Manhattan i ‘Così fan tutte’ en un cafè americà. El cas de BayreuthAl cor d’Europa el Festival wagnerià de Bayreuth (Alemanya) continua sent un epicentre paradigmàtic del fenomen. La seva sempre innovadora política artística ha portat al seu escenari l’‘european trash’ a cotes mai vistes amb valquíries que es mouen en patins, acabades d’operar de cirurgia estètica o transformades en captaires.

La recent ‘Tetralogia’ wagneriana de ‘L’anell del nibelung’ estrenada a l’octubre a la Staatsoper Unter den Linden de Berlín –comptant al podi amb el ‘popa’ wagnerià Christian Thielemann en reemplaçament d’un malalt Daniel Barenboim– ha provocat un rebuig unànime davant una lectura en què Dmitri Tcherniakov transforma herois i déus en subjectes d’estudi d’un centre d’investigació de l’evolució humana.

Igual com en els anys vuitanta del segle passat, el teatre líric continua movent a la controvèrsia, a la reflexió, dinamitzant-se com abans va succeir amb el teatre de prosa i confrontant reaccionaris i progressistes. Sexe i política continuen estant al centre del debat quan es converteixen en l’epicentre del discurs del director d’escena, aspectes que escandalitzen si s’expliciten. I el fenomen ja és global, perquè també s’ha passejat amb més o menys fortuna per França, Anglaterra, Japó, Àustria, Espanya i fins i tot Itàlia, bressol del gènere.

La ‘Lulu’ que es va veure en el Liceu

Notícies relacionades

El Liceu acomiada amb una esbroncada la controvertida ‘Tosca’ de Villalobos

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

Hi ha casos que resulten paradoxals, com la ‘Lulu’ d’Alban Berg que va poder veure’s el 2010 al Liceu, ocasió en què el sexe va tornar a crear polèmica. El director d’escena francès Olivier Py, que havia recorregut a artistes porno –erecció inclosa– per ambientar el ‘Venusberg’ del seu ‘Tannhäuser’ (Wagner), a ‘Lulu’ tornava a fer ús de porno, tot i que no de cos present. Davant l’estrena i per curar-se en salut, l’Òpera de Ginebra va anunciar a la seva web que Py desaconsellava l’espectacle per a menors de 16 anys perquè en el tercer acte una pantalla reproduïa una pel·lícula pornogràfica. L’hilarant és que el recurs s’utilitza en una òpera que tracta d’una prostituta que acaba sent assassinada ni més ni menys que per Jack el Destripador, és a dir, un espectacle en cap cas aconsellable per a menors.

El cas és que un títol canònic –de Verdi, de Wagner, de Puccini– dona per a molt, com passa amb ‘Rigoletto’ verdià, per posar un exemple. La història del bufó geperut que perd la seva filla al ser seduïda pel lasciu Duc de Màntua per al qual treballa ha resistit tota mena d’interpretacions –o ‘vexacions’–: des d’ambientacions a la superfície lunar protagonitzada per ¡simis! fins a convertir-lo en boxejador apadrinat per la màfia, des d’estrella de Hollywood –amb Marilyn Monroe inclosa– fins a vestir-lo del Joker de Batman... Una infinitat de relectures –o de complexes ‘boutades’– que revitalitzen, creen polèmica i mantenen viu el periclitat gènere líric.