La polèmica de ‘Tosca’: ¿on és el límit en les adaptacions d’òpera?

Diverses persones van abandonar l’espectacle tot just començar el segon acte després d’un sonor intercanvi de protestes. D’una banda hi havia els que es queixaven davant l’espectacle, ple de referències a la Roma de l’escriptor i cineastes italià. De l’altra, els que volien continuar descobrint aquesta nova versió estrenada a Brussel·les i produïda pel Théâtre Royal de la Monnaie, el Gran Teatre del Liceu, el Teatre de la Mestrança i Salas del Arenal i l’Opéra Orchestre National Montpellier. Al final, aquelles persones que es van sentir estafades amb l’espectacle van optar per abandonar el Gran Teatre i això que les entrades valien molt. La majoria, tanmateix, va optar per mantenir-se a les seves butaques i va esperar a oferir la seva opinió a l’acabar la funció. Quan va abaixar el teló hi va haver esbroncades, sí, però també aplaudiments.

Per a uns, que l’art pugui provocar és positiu. Per a d’altres, l’incident és reflex de la ‘caspa’ de cert sector. Fa anys que els directors d’escena han revolucionat l’òpera amb apostes atrevides i diferents. De vegades genials, d’altres no tant. ¿On està el límit a l’hora d’adaptar una òpera? «Defenso tant la llibertat del creador com la del públic. Almenys ara, a diferència d’abans, la gent no es pica ni trenca les butaques», assenyala amb ironia Fernando Sans, director de la revista ‘Ópera Actual’. «Personalment, em va agradar la producció, Villalobos és un director molt interessant».

Tanmateix, es pregunta si afegir música diferent de la del compositor no va ser anar massa lluny. «Al Liceu ja s’han vist moltes obres trencadores. El problema és que aquesta ‘Tosca’ traspassa una barrera simbòlica: afegeix música que no és de Puccini abans de començar el segon acte quan apareix la trobada homosexual de dos amants». ¿És lícit introduir la cançó ‘Love in Portofino’, d’Andrea Bocelli, en una òpera tot i que sigui a teló baixat abans que soni la primera nota del segon acte? Per a ell aquesta és la qüestió ja que abans d’aquell moment ningú s’havia queixat del muntatge. I tampoc va passar res després, després de l’aldarull. La pulsió eròtica, els nus i el sadomasoquisme d’algunes escenes en el segon acte amb un pèrfid i libidinós Scarpia no van causar cap escàndol. «El públic del Liceu ja està acostumat a veure cossos despullats en escena», diu Sans.

Una ‘Tosca’ diferent

Per a qui vol veure la ‘Tosca’ de tota la vida, l’adaptació de Villalobos, amb una trama paral·lela on apareix Pasolini, amb detalls de la seva vida, el seu brutal assassinat i la seva última pel·lícula, ‘Saló o los 120 días de Sodoma’, no té cap sentit. «Quan un compra una entrada per a ‘Tosca’ al juny i l’hi regala al seu fill, per exemple, no espera això. La gent que va al teatre no té l’obligació de conèixer per endavant la proposta del director», apunta Sans. Aplaudeix que el Liceu aposti per muntatges trencadors «amb moderació, és clar, perquè no m’agradaria tota una temporada així. Convé provar coses noves i diferents de tant en tant».

Per a molts experimentats espectadors liceistes, el problema d’aquesta ‘Tosca’ rau en l’enfocament: «La visió política del director el porta a voler connectar Cavaradossi amb Pasolini i aquest paral·lelisme no funciona. Cavaradossi que treballa per al poder, acaba sent víctima d’ell per casualitat. Pasolini, en canvi, sempre es va enfrontar al poder». Tot i així, els més veterans, els que tenen solera, agraeixen que hi hagi propostes arriscades.

Bieito també va ser increpat

«Sense noves propostes, l’òpera no evolucionarà. No podem fer les representacions com als anys 50», afirma Jaume Graells, president d’Amics de l’Òpera del Liceu. «L’obligació d’un teatre com el Liceu és donar camp als creadors actuals. Unes obres agradaran, d’altres no. Recordo els escàndols que hi va haver al Liceu amb les estrenes de Calixto Bieito i avui és un dels directors més importants del món. L’òpera necessita altres mirades i visions com passa al teatre».

Notícies relacionades

Valquíries en patins i ‘Tannhäuser’ amb artistes porno: l’òpera es reinventa amb polèmica

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

Per a aquest amant de la lírica el que no és acceptable són les protestes del públic,que van impedir escoltar què deien els actors que interpretaven Pasolini i Pino Pelosi, l’home acusat del seu assassinat, abans que comencés el segon acte. «Si algú vol protestar, que ho faci al final i no interrompi la representació». Si volien escoltar Puccini, opina, haurien d’haver esperat que tornés a obrir-se el teló perquè la partitura va sonar intacta.

«La posada en escena tenia afegida una trama paral·lela que va aportar una relectura original. I tot i que em va interessar la producció li posaria algun però. Hi ha coses que grinyolen. Per exemple, quan Scarpia diu ‘porteu-me aquí el presoner...’ ¡i el té davant perquè l’està torturant!». Són llicències a què el públic del segle XXI ja està acostumat. El difícil és sorprendre’l. Així que si una obra escandalitza, crea controvèrsia o divideix els espectadors, millor celebrar-ho.