Més enllà de ‘Tosca’: cinc grans escàndols que van sacsejar el Liceu
Els fanàtics de l’òpera sempre han expressat la seva opinió a viva veu davant muntatges provocadors, i el públic liceista ha demostrat no tenir pèls a la llengua
La història del Liceu és un reflex de la societat civil. Més enllà del territori artístic, el coliseu barceloní ha sobreviscut a incendis devastadors, atemptats, protestes polítiques i mil avatars econòmics. Sobre l’escenari, ja des de mitjans del segle XX, es va anar transformant en un espai obert a les avantguardes; el 1955 la visita dels Festivals de Bayreuth va aportar solucions teatrals simbolistes i abstractes de la mà del director d’escena Wieland Wagner, net del cèlebre compositor, fet que va provocar estupor en el públic. Era l’època en què el llenguatge que imperava al teatre de prosa més experimental arribava a l’òpera a Centreeuropa, una estètica que en el gènere líric s’enfrontava a una memòria històrica que en òpera pesa de forma inusitada, ja que el públic sempre té una idea preconcebuda del que ha de veure.
El director d’escena és qui injecta vida nova a aquest art complex amb lectures la radicalitat de les quals es transformen en conflictives. I més enllà de les usuals protestes del públic operístic associades al rebuig d’un intèrpret davant una mala nit, al Gran Teatre hi ha hagut produccions que han remogut els seus fonaments i el rebuig s’ha fet evident. S’ha de tenir en compte que aquest gènere de teatre musical desferma unes passions absents en qualsevol altra forma d’expressió artística (només equiparable al fanatisme esportiu).
Les floretes es produeixen sobretot davant dos tabús, sexe i sàtira política. Des de finals del segle passat i gràcies a una programació que ha volgut comptar amb propostes innovadores, crítiques i agosarades, pel Liceu han desfilat les lectures dramatúrgiques més dispars, reflex d’aquest fenomen internacional conegut com la ‘tirania dels directors d’escena’ creant una polèmica mediàtica que revitalitza el gènere i que es fa obligada en un teatre públic a l’apuntar a un discurs artístic plural.
Amb ells va arribar l’escàndol
El ‘Tannhäuser’ porno de Kupfer (1992)
L’òpera de Richard Wagner, autor especialment venerat al Liceu, es va programar a l’entorn dels Jocs Olímpics de Barcelona amb una posada en escena del llegendari director d’escena alemany Harry Kupfer i amb la companyia de l’Òpera d’Hamburg al complet. L’obra arrenca amb una bacanal a la muntanya de Venus, escena en què el ‘regista’ va introduir pantalles en les quals es projectava pornografia. Li van seguir al·lusions directes al Papa i al Vaticà, tot immers en una estètica kitsch. Hi va haver sonores protestes i desercions davant un espectacle que per a alguns feria els seus principis morals.
El ‘Lohengrin’ al col·le de Konwitschny (2000 i 2006)
Una vegada més Wagner es transformava en objecte de controvèrsia, aquesta vegada de la mà del director d’escena Peter Konwitschny, qui en un muntatge del mateix Liceu trasllada l’òpera des de la seva ambientació original a l’edat mitjana a una escola en la qual els seus protagonistes són nens. Va ser un terratrèmol que va emocionar i va remoure pel seu esperit desolador i antibel·licista. La nit de l’estrena va obtenir un aclaparador rebuig de bona part dels liceistes manifest en una esbroncada colossal. Quan el muntatge es va reposar sis anys més tard va ser rebut amb calorosos aplaudiments.
El ‘Ballo in maschera’ als lavabos del Congrés de Bieito (2000)
Amb Verdi va debutar Calixto Bieito al Liceu, i la seva proposta va provocar rius de tinta, no només per l’escàndol que significaven els nus proposats o la violació i l’assassinat d’un noi per part de militars, sinó també perquè el director d’escena mirava directe a la classe política, amb al·lusions directes al Govern central. En la introducció orquestral apareixien polítics asseguts als lavabos del Congrés dels Diputats llegint la premsa. Les ires d’un sector dels espectadors, en tot cas, es van concentrar en l’escena de la violació i molts van exigir el llibre de reclamacions a l’entreacte.
El ‘Don Giovanni’ de la Barceloneta de Bieito (2002 i 2008)
La violència, les pixades, les mamades i les vomitades no van agradar en el segon treball de Calixto Bieito per al Gran Teatre que arribava amb un clàssic mozartià. Sexe en cotxes, baralles de carrer, borratxeres i al·lusions a Barcelona van ser massa per al públic més conservador, mentre que el més jove va disfrutar de valent amb un Don Juan que esnifa de tot amb tal que el seu plaer immediat sigui satisfet. Al finalitzar l’estrena Bieito va ser rebuda amb aplaudiments i esbroncades a parts iguals, i això que el muntatge, una coproducció amb l’English National Opera i l’Òpera Estatal de Hannover, havia sigut exclòs pel Gran Teatre dels torns d’abonament, no així en la seva reposició el 2008.
El ‘Don Carlos’ televisiu de Konwitschny (2007)
Quan el 2007 el Liceu va estrenar a Espanya el ‘Don Carlos’ verdià en la seva versió original francesa, Peter Konwitschny va tornar a causar admiració. Musicalment es tractava d’una lectura filològica i cuidada, amb fragments que l’Opéra de París va manar suprimir abans de l’estrena el 1867 a causa de l’excessiva durada de l’espectacle. Comptant amb grans intèrprets, Konwitschny li donava tres voltes a l’obra en aquesta coproducció del Gran Teatre amb l’Òpera de Viena on es va estrenar envoltada en escàndol, en una mirada satírica i crítica amb la monarquia i les convencions pròpies de l’òpera. L’escena de l’acte de Fe es representava en una retransmissió televisiva en directe des del hall d’entrada del teatre amb Lloll Bertran com a presentadora. El públic va victorejar i va protestar la posada en escena a viva veu enmig d’un escàndol monumental.
