Amor, despit i pop
Shakira: ni cega ni sordmuda, ¿i bruta?
Shakira publica amb Bizarrap una cançó en la qual carrega contra Piqué i la seva nova nòvia, i el debat està servit: ¿fins on està permès mostrar en públic el teu dolor?
Com en tota bona història, per entrar-hi cal suspendre per un moment la incredulitat. És clar que tant Shakira com Piqué són simplement dos narcisistes, dos famosos tan per sobre de les nostres vides que les seves aventures sentimentals poc i gens ens afecten. No fa falta escollir bàndol perquè tots dos són més aviat terribles.
Però, com tota bona història, aquesta ho és perquè, paradoxalment, tots ens hi podem reconèixer. A tots ens han deixat i ens hem sentit traïts, tots hem deixat algú i l’hem fet sentir traït. Tots hem plorat, patit i sagnat, en privat però també en públic. I en cas de tenir els mitjans i el talent per a això, estic segura que a la primera de canvi la majoria hauríem tret un gran tema pop dels nostres despits.
Però per moltes llicències poètiques que prenguem, on no es pot suspendre la incredulitat és en la trista misogínia interioritzada que hi ha en els atacs a Clara Chía, que no és un cotxe ni un rellotge sinó una persona de carn i ossos, tan real com el dolor que deu estar sentint per veure’s insultada davant milions de persones sense haver fet res per merèixer-ho. És el que té abandonar-se al despit: pel camí, un corre el risc de passar-se de frenada.
Tot i que també us dic: ¿i què? Quan ens escandalitzem pels atacs que Shakira dirigeix a Clara, ¿no serà més aviat que ens escandalitzem perquè Shakira no encaixa fil per randa en la narrativa de La Dona Despitosa? Queixa’t, crida, humilia, sagna en públic per a nosaltres, però tal com esperem que ho facis, sembla que li diguem. Embogeix, però no massa.
Una anècdota: fa anys, a mi també em van deixar per una altra de males maneres. Una nit d’aquell fatídic estiu estava jo veient un concert a les festes d’un barri de la meva ciutat. El carrer estava ple de gent, mig Barcelona era allà. Moguda per l’alcohol, el despit i la bogeria, aprofitant la pausa entre dues cançons vaig envair l’escenari, vaig agafar el micro i, a tot pulmó, vaig cridar: «Nomdelmeuex, filldeputaaaaaaaaaa».
El meu ex ni tan sols era allà; per no estar, no estava ni a la mateixa ciutat. Ningú va entendre res, per descomptat. Sigui dit de passada, jo tampoc. No sé per què ho vaig fer. Però que bé que em vaig sentir. Va ser un total i absolut disbarat, i totalment i absolutament catàrtic. Tot i que fos només per un instant, vaig sentir que tenia capacitat d’acció en una situació en la qual me l’havien arrabassat per complet. Dominar la narrativa és dominar la situació. Cantar a Piqué davant tot el planeta que és un imbècil en majúscules és pornografia emocional, sí, però també supervivència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
