THE CONVERSATION
¿Està Thor condemnat a patir Alzheimer? Els límits de les proves de l’ADN
Fa poc, l’actor que encarna Thor a les pel·lícules de Marvel, Chris Hemsworth, es va sotmetre a un test d’ADN que suposadament el va informar de les seves altes probabilitats de patir Alzheimer.
Dit així, podríem pensar que estem davant una predicció devastadora, una espasa de Dàmocles sobre el cap del pobre Chris, condemnat sense remissió a patir en el futur una greu malaltia que no sabem prevenir i per a la qual avui dia no hi ha cap cura.
La realitat és una mica diferent. És cert que les persones que, com Chris, tenen dues còpies de la variant e4 al gen APOE poden tenir fins a 15 vegades més risc de desenvolupar la malaltia neurogenerativa. Però resulta impossible saber amb certesa si acabarà patint-la.
Això és així perquè es tracta d’una malaltia complexa. En la susceptibilitat hi contribueixen moltes altres regions del genoma, juntament amb factors ambientals i d’estil de vida que poden modificar aquest risc. La genètica aporta només una part de les probabilitats. Com intentarem explicar, encara queda molt per conèixer per poder fer una predicció fiable en aquesta i altres afeccions complexes.
¿Hi ha proves genètiques 100% fiables?
Des de l’Antiguitat sabem que els trets físics i les malalties s’agrupen en les famílies. Els gens que heretem dels nostres progenitors, juntament amb l’ambient compartit de la llar, influeixen en pràcticament qualsevol malaltia, com l’Alzheimer, però també el càncer i fins i tot infeccions greus.
Des que el 1983 es va associar per primera vegada un marcador genètic amb la malaltia de Huntington, avui dia es coneix el gen responsable de milers de patologies hereditàries per a les quals existeix una relació directa entre una mutació en un gen i la malaltia, en virtut de l’establert per les lleis de Mendel.
Són malalties poc freqüents, però hi ha proves genètiques específiques per a gairebé totes, i es realitzen en malalts i familiars de manera rutinària en moltes especialitats mèdiques. També es coneixen formes rares d’Alzheimer d’inici primerenc (entre els 30 i 60 anys), causades directament per mutacions als gens APP, PSEN1 o PSEN2.
Malgrat la certesa dels tests d’aquestes malalties inusuals, sempre s’han d’acompanyar d’assessorament clínic expert. S’han de contextualitzar explicant prèviament la naturalesa de la prova i les conseqüències mèdiques, familiars, psicològiques i fins i tot socioeconòmiques d’un resultat positiu.
¿Quin pes té la genètica en les malalties més comunes?
En les últimes dues dècades s’ha investigat molt sobre la contribució del component genètic a malalties més freqüents però més complexes, com les formes comunes d’Alzheimer i els trastorns cardiovasculars, la diabetis, l’artritis i l’esquizofrènia.
En aquestes, l’agrupació familiar és més difusa i també hi participen factors ambientals i d’estil de vida. No existeix una mutació directa que pugui causar aquestes patologies. Es tracta de més o menys susceptibilitat genètica deguda a variants del genoma comunes en la població: els anomenats polimorfismes genètics.
Estudis d’aquesta variabilitat genètica comuna en nombrosos pacients i controls han identificat centenars de milers de polimorfismes que s’associen amb el risc de desenvolupar més de 5 000 malalties o trets complexos. La importància de la genètica és clara en tots, però l’aportació de cada polimorfisme al risc individual és molt petita.
A més, en la gran majoria dels casos, els mecanismes pels quals aquestes variants augmenten la predisposició a patir una patologia són desconeguts. A això s’hi afegeix el desconeixement dels factors ambientals que la desencadenen a l’incidir sobre el risc genètic. Per això, els experts desaconsellen la utilització clínica rutinària d’aquest coneixement.
Llavors, ¿serveixen d’alguna cosa les proves de l’ADN?
En el dia d’avui, els tests de l’ADN en el cas d’una malaltia complexa com l’Alzheimer no tenen utilitat per confirmar un diagnòstic, ni de bon tros per predir el que passarà en el futur. Probablement mai existirà una prova genètica infal·lible per a aquest tipus de malalties.
No obstant, conèixer els factors genètics d’aquestes patologies té un enorme valor. En un context d’investigació, és possible calcular una puntuació de risc genètic de patir la malaltia per a cada participant de l’estudi. Posteriorment, vigilar els individus agrupats en funció del seu risc ens ajudarà a associar els polimorfismes amb canvis primerencs que precedeixen a la malaltia.
Aquests canvis podran utilitzar-se com a marcadors per realitzar un diagnòstic més precís, i fins i tot ens ajudaran a trobar maneres de retardar-los o revertir-los abans que apareguin els símptomes més greus. Serem capaços de dissenyar millors assajos clínics per a nous fàrmacs, així com programes d’assessorament i seguiment més precisos i eficients per a cada grup de risc.
Notícies relacionadesLa predisposició genètica de Chris Hemsworth de desenvolupar Alzheimer no es pot canviar. Les seves probabilitats d’acabar patint-lo sí que ho poden fer, perquè depenen del que avancem en el coneixement d’aquesta malaltia complexa abans que compleixi els 65 anys.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu-ne l’original.
