Semolina Tomic (Antic Teatre): «No temo els polítics; em van ensenyar que estan al meu servei»

En aquella època hi havia hiverns forts. Podíem arribar fins als -20 graus i la neu podia arribar fins als genolls. A 30 quilòmetres hi ha la frontera amb Hongria. Hi ha joves nostàlgics del comunisme soviètic i et preguntes quins llibres han llegit. A la frontera hi havia militars russos, no hongaresos. Soc testimoni que a la gent que intentava escapar a Iugoslàvia per aquesta frontera li disparaven. I no eren els temps de Stalin, sinó els anys setanta i vuitanta. Iugoslàvia era per al bloc de l’Est un país gairebé capitalista, i amb les fronteres obertes, i a Osijek hi havia xarxes d’ajuda als fugits. Jo era una punk hardcore i volia veure cases okupes, per això vaig marxar. Després vaig entendre per què no n’hi havia a Iugoslàvia: no eren necessàries perquè a qualsevol centre estudiantil tenies tallers de ràdio, de cine, de música, de dansa, de teatre, de televisió... I tothom tenia una casa, o dues.

Va arribar a Barcelona el 1985. ¿Què li va semblar la ciutat?

Un desert cultural. Per a mi el sorprenent era la incultura que hi havia. ¿Música industrial, que era el que m’interessava? Ni idea. Quan jo havia vist Blixa Bargeld [fundador d’Einstürzende Neubauten] tocant com un dimoni a Ljubljana el 1982. ¿Diamanda Galas, Whitehouse? No es coneixien. Em vaig ajuntar amb Bolig [bateria de Subterranean Kids] i la seva penya, que tenien un local d’assaig a Nou de la Rambla. Això, a la tarda, i després, als dos o tres bars contraculturals que hi havia a Barcelona. Bolig, que era molt fan i comprava molts discos per correu, gravava cintes recopilatòries que eren or. Màxim érem 50 o 100 persones que anàvem a concerts de punk hardcore. I tota l’estona, baralles amb els ‘skins’ al carrer, com una guerra. Tots sortíem amb alguna cosa per defensar-nos. No hi havia ni samarretes de grups. Ens les fèiem a mà. En tinc dues de guardades com a relíquies: de Negazione i de 7 Seconds. Al meu país pensàvem que érem incults, però el d’aquí...

Continuï, continuï.

Ho vaig veure ràpid: era, i encara és així, a causa de l’escola pública, a la qual no hi ha l’art, ni l’ensenyament ni la pràctica. Jo vinc d’un país, i això que pensava que era el pitjor del món, on tenia música, pintura, dansa, teatre, història de l’art... com a assignatures igual d’importants que les matemàtiques, des de primària. Si no has experimentat la pintura vas a un museu, mires els quadros i no saps ni com estan fets. Ets com una mula. Com que això no existeix a l’educació espanyola, el poble és ignorant. La cultura és un bé de primera necessitat i a Espanya va ser aniquilada pel feixisme, encara molt present. Aquí va al teatre només la burgesia. Perquè els recursos de la cultura van a l’elit, a la burgesia. Al poble, res.

¿Què pensa quan escolta l’expressió ‘indústria cultural’?

A Espanya, em fa riure. Indústria cultural vol dir que produeixes i vens béns culturals. Rosalía és una indústria cultural. Però quan una producció ha sigut subvencionada no pot ser indústria cultural. I aquí la majoria de la gent està subvencionada, fins i tot el Primavera Sound i el Sónar. Només el Teatre Nacional de Catalunya, el Mercat de les Flors i l’Auditori són públics a Barcelona; la resta de l’ecosistema cultural són iniciatives privades que reben milions d’euros públics, amb directors que cobren més que els ministres. Una producció del Teatre Lliure són mínim 100.000 euros. ¿Per què he de pagar entrada si ja t’he pagat tots els sous i la producció amb els meus impostos? Tot és per a gent rica. A la cultura estem en una lluita de classes brutal. Des de l’Antic hem recuperat el moviment de la cultura de base; som gairebé 100 projectes independents units per lluitar pels nostres drets: finançament, espais, visibilitat...

¿Com era la mare de Boliche, un personatge important i secret al punk barceloní dels vuitanta?

La Pilar. Va morir fa poc i Boliche la va cuidar fins al final. A casa de Boliche hi anaven contínuament amics, per la música, i la seva mare ens donava menjar, ens vestia, ens resolia tota mena de problemes, ens buscava... Es preocupava per nosaltres. La Pilar va ser la mare dels punks de Barcelona. Per a mi en concret, una segona mare.

¿Com va néixer l’Antic Teatre?

Hi havia molta més creació amb discurs en els vuitanta i noranta que ara. Jo tenia la meva companyia i viatjava pel món. Si eres bo, treballaves a escala internacional. Jo assajava en una casa okupa de Gràcia molt potent des del punt de vista artístic. Però quan plovia em queia aigua a sobre. Amb una altra gent de la ciutat vam decidir buscar un local per crear, per assajar, i vam trobar el futur Antic Teatre, que era una ruïna. Roger Bernat, Juan Navarro i Santiago Maravillas ens van proposar fer-hi un espectacle. «¡Però si aquí no hi ha res!», els vam dir. «Només necessitem un endoll», ens van respondre. Tota la comunitat artística ens vam posar a netejar i vam aconseguir que l’obra s’estrenés el 24 d’abril del 2003. Va venir tota la premsa. Aleshores vam veure que seria un espai d’agitació cultural, perquè hi érem l’artilleria pesada de l’art contemporani.

Ha hagut de tractar amb polítics més del que li hauria agradat, ¿no?

Després de l’espectacle de Roger Bernat va començar a venir gent perquè els programéssim. A poc a poc vam haver d’establir un filtre per quedar-nos amb el més contemporani. El 2004 vam rebre un premi FAD i un altre de la Fira Internacional de Teatre i Dansa d’Osca. I el 2005 es va presentar el cap dels serveis tècnics de Ciutat Vella, Heliodoro Lozano, que va acabar a la presó gràcies a Itziar González, i ens va dir que tancaria l’Antic en 24 hores perquè no complia cap normativa. L’estat no era el millor, perquè l’havíem fet tot nosaltres, amb amics lampistes, paletes... ¡Però era l’Antic! Llavors vaig anar a l’ajuntament i a la Generalitat i els vaig dir: «Això és una lluita política i no podeu permetre que es tanqui l’Antic».

¿Els van recolzar?

Uns, sí; d’altres, no. Estava Carles Martí com a tinent d’alcalde del PSC. Vaig tenir una reunió amb ell, Lozano i una arquitecta que va aportar la Generalitat per fer el projecte de reforma. Jo no tinc por dels polítics. A l’escola estudiava ciències polítiques i em van ensenyar que el polític està al servei del poble; jo et pago el teu sou i tu treballes per a mi. Hi ha molta gent alternativa que menysprea les subvencions. Però, tio, són el teu dret, per a això pagues impostos fins i tot per la cervesa que et beus. Si n’hi ha per al Liceu, també n’hi ha d’haver per a la cultura de base. Li vaig dir a Martí: «No només tens el deure de reformar l’Antic Teatre, sinó també de recuperar les desenes d’ateneus que van acabar en mans de la Falange o l’Església després de la Guerra Civil». Amb els dos premis darrere. Nosaltres podríem posar aquí un xiringuito de flamenc per a turistes i enriquir-nos amb això, el bar i la terrassa. Però no ho fem, fem el teatre més radical de la ciutat com a formiguetes. I Martí va accedir a reformar l’Antic. Has de treballar-te la decisió dels polítics, que la prenguin i que l’executin. Això és el que molta gent no es pren seriosament. Vam entrar en una reforma integral de l’Antic que va durar deu anys per fases. I, a tot això, CiU va guanyar l’ajuntament el 2011 i ens vam trobar en tios que ni sabien què era l’Antic, i torna a començar. El 2015 va entrar a l’ajuntament Barcelona en Comú. Amb la reforma ja feta, el propietari ens va denunciar per altres reformes que reclamava. Barcelona en Comú va passar de nosaltres olímpicament. Miraculosament, va guanyar el judici el nostre advocat. La propietat demanava la rescissió immediata del contracte i una indemnització de 250.000 euros.

¿Com es fa la programació de l’Antic Teatre?

Som un equip molt petit en el qual cadascú és responsable total de la seva àrea. Jo m’ocupo de la direcció artística. La programació surt de manera bastant orgànica. Hi ha artistes que han començat a l’Antic i continuen estrenant totes les seves produccions aquí. Per això el lema és ‘La casa es defensa’. Macarena Recuerda Shepherd, Txalo Toloza i Laida Azcona, Agnes Mateus i Quim Tarrida, El Conde de Torrefiel... Molts. Quan ells volen produir, es fa. I si ells recomanen alguna cosa, dic que sí sense pensar-ho, perquè hi ha una confiança total. A més venen moltes propostes. He de dir que hi ha poc nivell a Barcelona, perquè falla l’educació. L’Institut del Teatre no fa educació d’art contemporani, fa educació per a teatre clàssic, per a teatre comercial o per a sèries de televisió. Quan un artista no copia, no imita, no repeteix, ho ha d’inventar tot. Nosaltres no programem gent morta. M’importa una rave Shakespeare.

¿Què és el Projecte Artístic Comunitari de l’Antic Teatre?

El més important d’un centre cultural és treballar la proximitat, especialment si ets en un carrer de tres metres d’ample. Vam investigar els problemes del barri i vam veure que hi ha molta gent que està sola a casa. Vam aconseguir que unes deu persones grans, dones sobretot, s’apuntessin a la iniciativa. Treballem mínim una vegada a la setmana amb elles, des de fa deu anys, i amb les seves decisions van treballant espectacles. Ara s’ha posat de moda que un director agafi actors no professionals, munti un espectacle i adeu-siau. Per a nosaltres la finalitat no és muntar espectacles, sinó continuar i continuar. Durant la covid van fer un documental. Han fet un llibre que presentaran a Sant Jordi. ¡Les iaies de l’Antic són ja unes professionals!

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Què li va aportar el punk en el pla ètic?

Una actitud davant la vida. Com més honest siguis en les teves relacions, les teves feines, la teva expressió, més real i autèntic seràs. El punk per a mi és autenticitat en com fas les coses. Has de morir pel que fas. Si no, ¿quin sentit té?