Carla Simón i Elena López Riera: «Les dones tenim més collons per dir ‘no ho sé’»

«El poble d’Alcarràs  no és on jo vaig créixer, com el d’Estiu 1993, és el poble de la meva mare –va comentar a continuació la directora catalana–. Tot i que s’ha parlat molt d’allò rural des de fora, puc retratar Alcarràs des de dins, ja que vaig passar molt temps a la casa dels meus oncles, que planten préssecs, i vaig veure les coses bones i les dolentes. Durant temps vaig reflexionar sobre què volia mostrar, on posar les càmeres, etcètera».

Estimar i odiar

Sobre aquesta dicotomia entre estimar i odiar el lloc d’on ets i al qual tornes per treballar, López Riera va admetre que «és complex explicar les coses des de dins». «Esperar la legitimació de les persones que has filmat és molt perillós –va assegurar–, l’important és abordar la complexitat del que has filmat. A més, no fa falta anar-te’n del teu poble per sentir-te desarrelat, et pots sentir desarrelat de la teva pròpia casa, és una cosa que m’emociona molt d’Alcarràs, l’exili interior».

La moderadora de l’entrevista va preguntar a la directora valenciana sobre les dones que parlen a càmera a ‘El Agua’, com aquestes dones no se sentien legitimades per parlar i com Elena ho va voler fer possible. «Moltes no volien aparèixer a la pel·lícula perquè deien que no sabien parlar», explica

«A ‘Alcarràs’ era molt important retratar aquest lloc i la idea era explicar que les dones al camp tenen molt pes, ajuden el marit, ho aguanten emocionalment tot i així mateix donen una mica d’esperança amb la generació nova –va afegir Simón–. La meva cosina és part de la societat feminista d’Alcarràs, t’adones que el discurs va canviant».

«De vegades sento que som nosaltres, les dones, les que tenim la responsabilitat de donar una resposta, és un pes molt gran i a mi m’ajuda que es comparteixin els dubtes –va afirmar a continuació López Riera–. Crec que és important no semblar que tenim les coses clares».

«La filla és igual que la mare»

Blanes va plantejar com ‘El Agua’ parla d’aquesta «mala fama» d’algunes dones que es va heretant per via familiar. «Sempre se sent la frase ‘la filla és igual que la mare’. Crec que és molt interessant que aquestes dones –Luna i Bárbara Lennie– a través d’El Agua passen a ser heroïnes. «Hi ha estigmes que s’hereten i així s’organitza la societat –va respondre la directora–. Aquestes dones de vegades són odioses i d’altres no, tenen els seus grisos, són complexes, és l’important d’un personatge».

Tant ‘El Agua’ com «Alcarràs’ –que tenen diverses nominacions per als Goya d’aquest any– compten amb intèrprets no professionals en alguns dels seus papers principals. Actors i actrius que, com va assenyalar Blanes, no havien actuat mai però que tenen una experiència relacionada amb la història i l’espai.

«El procés de càsting va ser molt paral·lel, ens explicàvem els nostres progressos –va recordar Simón–. En el meu cas, volia respectar el català que es parla a la zona d’Alcarràs, i no hi ha gaires actors que el parlin. No volia que algú forcés o imités aquest idioma». Així mateix, va destacar que «un agricultor és un agricultor» i que «això no es pot imitar, les mans, la planta. Les dones van ser els personatges més difícils de trobar».

«Durant el càsting es passaven cinc minuts demanant perdó per ser allà, cinc minuts meus animant-les i era molt complicat que s’hi llancessin. A ells els era igual què fer i elles tenien por de fer-ho malament. A través de la pel·lícula, les actrius escollides van aprendre a delegar, a deixar els nens amb els pares, i se sentien legitimades a fer-ho perquè estaven fent una pel·lícula i, després, promocionant-la, va afegir la realitzadora d’Alcarràs.

«Moltes dones venien al càsting a explicar-nos coses, les seves vides, i el guió s’ha nodrit molt a través de les històries d’aquestes dones –va relatar després López Riera–. T’adones de la quantitat ingent de maltractaments que hi ha no confessats. Explicaven coses tan íntimes que em va fer pensar com de poc que se’ls preguntava a aquestes dones. ¿Nosaltres només preguntàvem «què desitges?». Va ser un procés llarguíssim, perquè a totes dues ens va agafar a la pandèmia».

Un canvi en els rodatges

Simón va explicar que per al càsting d’‘Alcarràs’ van veure 9.000 persones: «Jo buscava crear vincles reals, vaig llogar una casa, ens vam veure durant tres mesos en què vam assajar, vam fer improvisacions i, l’últim mes, els assajos de la pel·lícula. És una part que disfruto, ja que generes situacions des d’una intimitat molt gran, amb la meva càmera per arribar al rodatge com una família».

Un altre dels temes plantejats per la moderadora va ser el del canvi de dinàmica en els rodatges quan els equips tenen al capdavant dones joves com elles. «Durant la primera setmana de rodatge tothom pensa que no tinc ni idea del que faig –va reconèixer la directora d’Alcarràs–. Abans no m’agradava, però ara m’ho passo bé. La introducció del dubte en els rodatges té a veure amb la introducció de la dona en la direcció. Tenim més collons per dir ‘no ho sé’».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La directora d’El Agua, per la seva banda, va explicar que tant en el seu primer llargmetratge com en els seus curts anteriors sol treballar amb les mateixes persones i que han estat ben acompanyats per la producció. «No és la mateixa indústria de cine que sempre», va concloure.

La trobada va acabar amb una reflexió sobre les nominacions, els premis i com són un focus d’ansietat i de tensió. «Només parlem dels èxits, no es parla de la por, de la incertesa, una mica com a Instagram», va lamentar López Riera, que va assegurar que de tot el procés que segueix una pel·lícula una vegada acabat el rodatge, el més complicat per a ella és el seu pas pels festivals. «S’ha de tenir força emocional i aprendre a gestionar les expectatives d’un mateix», va afegir Simón.