El disc maleït de John Lennon continua incomodant el món 50 anys després

Tampoc era una gran sorpresa. Publicat el 12 de juny de 1972, ‘Some Time in New York City’ és el tercer àlbum de la carrera en solitari de John Lennon. Els dos anteriors, ‘Plastic Ono Band’ (1970) i ‘Imagine’ (1971), ja havien sigut reeditats en edicions especials amb remescles, temes inèdits i fragments d’entrevistes quan van complir 50 anys, de manera que tenia tota la lògica del món que el projecte ‘Ultimate Mixes’ continués amb els següents discos. Però va arribar el 12 de juny del 2022 i no hi va haver noves notícies sobre l’anunciat llançament. I no només això. Poc després, la web que anunciava la imminent arribada de ‘Some Time in New York City. The Ultimate Mixes’ va desaparèixer misteriosament d’un dia per l’altre. Entrat el mes de gener del 2023, continua sense haver-hi ni rastre de l’àlbum.

Universal Music Group, la companyia discogràfica que s’encarrega de comercialitzar les gravacions de John Lennon a través del subsegell Calderstone Productions no ha donat encara cap explicació sobre la cancel·lació d’un projecte que, d’altra banda, tampoc havia sigut anunciat de manera oficial. Existeixen, però, pocs dubtes que la reedició amb extres de ‘Some Time in New York City’ estava a punt de ser publicada i que es va arxivar en algun moment per algun motiu. Sean Lennon, únic fill de John i Yoko Ono i principal custodi del llegat artístic del seu pare, ho ha confirmat de manera indirecta al donar la seva aprovació a diversos missatges sorgits a les xarxes socials que així ho asseguraven. Però, ¿per què es va frenar la sortida de l’àlbum?

Correcció política

A falta de versió oficial, circulen diferents teories. Algunes apunten a un problema de drets de les peces que Lennon i Ono van gravar amb Frank Zappa i The Mothers of Invention i que van ser originalment incloses al doble elapé. D’altres remarquen que les dubtoses expectatives comercials del llançament (‘Some Time in New York City’ és el disc de cançons menys venut del seu autor) van aconsellar deixar-ho córrer. Però l’explicació més consistent (que és també la més sorprenent) suggereix que tot el problema té el seu origen en un tema de correcció política.

Així ho han revelat els responsables de ‘Nothing is real’, probablement el més popular (i més recomanable) dels molts pòdcasts que es dediquen a informar sobre els Beatles. Segons la seva versió, Universal s’havia resistit a donar tractament de luxe a un àlbum la cançó inaugural del qual, l’himne feminista ‘Woman is the nigger of the world’, inclou al títol la molt ofensiva paraula ‘nigger’, mentre que els hereus de Lennon s’oposaven radicalment a qualsevol possible forma de censura. El desacord entre les dues parts hauria portat finalment a una paralització del projecte.

Una polèmica antiga

Seria, doncs, la continuació d’una polèmica que ja va sorgir fa 50 anys, quan Lennon va decidir que el primer i únic ‘single’ extret de l’àlbum seria, justament, ‘Woman is the nigger of the world’. El músic va justificar llavors la presència de la «paraula amb n» –un terme carregat de connotacions racistes si qui el fa servir és un blanc– al·legant que la cançó vol equiparar l’opressió que pateixen quotidianament les dones amb la que patien els negres al sud dels Estats Units en els temps de l’esclavitud.

Les seves explicacions no van evitar que moltes emissores de ràdio nord-americanes es neguessin a punxar el ‘single’, però, tot i així, el disc es va publicar sense alterar el títol ni la lletra de la cançó. De fet, va resultar molt més problemàtica la inclusió a la portada de l’àlbum (que imita l’estètica d’un diari) d’una imatge en la qual apareixen Richard Nixon i Mao Zedong ballant nus. Molts exemplars de ‘Some Time in New York City’ es van vendre amb un adhesiu que anunciava que es tractava d’un àlbum doble; en tots els casos, l’adhesiu estava estratègicament col·locat per tapar la imatge dels dos mandataris.

L’aneguet lleig

Mig segle després de la seva publicació, ‘Some Time in New York City’ segueix sent l’aneguet lleig de la discografia de Lennon. Acreditat a ‘John & Yoko / Plastic Ono Band’, el doble àlbum conté 10 cançons gravades en estudi (quatre de les quals són composicions de Yoko Ono) i sis captades en directe. Amb els seus desafiadors al·legats sobre qüestions com el sexisme, el racisme, el colonialisme, la repressió de la dissidència i la política carcerària, és el disc més obertament polític del seu autor, que va adoptar un llenguatge i un so molt més cru que els que havia fet servir en anteriors manifestos ideològics com ‘Imagine’ i ‘Happy Xmas (War is over)’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El to pamfletari de l’àlbum i l’autoindulgència de les gravacions en directe van disgustar els crítics, que van dedicar a ‘Some Time in New York City’ ressenyes bastant immisericordioses (la revista ‘Rolling Stone’ el va titllar de «suïcidi artístic incipient»). El públic no va respondre gaire millor i les vendes van ser molt decebedores (als Estats Units no va passar del lloc 48 a les llistes). Consternat pel fracàs, Lennon va trigar un any a tornar a entrar en un estudi.

A l’estiu de 1973, l’ex ‘beatle’ va començar a gravar el seu quart elapé en solitari, ‘Mind games’, que es va publicar el 29 d’octubre d’aquell any. S’acosta, doncs, el seu 50è aniversari. Veurem llavors si el projecte ‘Ultimate Mixes’ ha quedat definitivament aparcat o si el que ha passat amb ‘Some Time in New York City’ és només una excepció que vindria a consolidar la seva reputació de disc maleït.