Nova vida en solitari
Sergi Carbonell: «Posar-me al capdavant del meu projecte després de Txarango em fa por, però aquí hi ha la gràcia»
Qui va ser teclista del popular grup de mestissatge festiu debuta com a cantautor a ‘Refugi’, un àlbum de caràcter intimista que proposa «una abraçada» com a resposta a «la intempèrie que ens imposa el capitalisme»
Amb Txarango va omplir places majors i tota mena de festes populars a cavall d’una agitadora música mestissa, amb guirigall i fons polític, però, ara, Sergi Carbonell, un dels artífexs d’aquest grup, ja dissolt, vol canviar de to. Així ho manifesta a ‘Refugi’, un àlbum amb un títol que ho diu tot: les seves cançons volen ser un cau contra el soroll i les inclemències atmosfèriques. «Una abraçada en aquesta societat tan accelerada, boja, dura i, de vegades, inhòspita», explica el músic. «I una resposta a la intempèrie que ens imposa el capitalisme».
‘Refugi’ no és el seu primer disc en solitari, però sí el que representa un punt i a part, ja que els (quatre) anteriors eren de peces instrumentals al piano. Aquest el veu Carbonell com «un acostament a la cançó d’autor» i un reflex de les seves inquietuds. «L’altre ja està fet. M’agrada sentir que intento fer coses noves. I aquestes cançons m’han anat sortint més tranquil·les», argumenta el músic, que ha produït el disc en tàndem amb dos còmplices de la ‘troupe’ de Stay Homas, Arnau Figueres i Joan Palà (aquest, expercussionista de Txarango), així com Dani López i Joan Borràs (coproductor d’Oques Grasses).
Sol contra el perill
De tot això en surt una obra de tarannà intimista, en la qual Carbonell aparca pianos i teclats i se centra en la guitarra («tot i que no en soc un virtuós») i que comporta un exercici d’«empoderament personal», diu. «Jo era un més d’un col·lectiu i ara m’exposo, per a bé i per a mal. Posar-me al capdavant del meu projecte després de Txarango em fa una mica de por, però aquí hi ha la gràcia», argumenta aquest músic nascut fa 36 anys a Ribes de Freser.
Flueix un cançoner amb confort anímic, enyorança i històries d’amor: ‘Al mar’, duet amb la menorquina Anna Ferrer. ‘Desaprenent’ parla de «trencar patrons i inèrcies» i ‘L’hidra’ resulta que és la més política del paquet. Va sorgir arran del contacte amb amics zapatistes, vinguts de Chiapas. «L’hidra capitalista, que té molts caps, no posa en el centre les persones sinó els mercats i el benefici», observa. «L’amor, el suport mutu i la xarxa de persones és l’únic que pot suavitzar tot això».
Homenatge a la colla
Aquesta cançó és una de les que deixa anar ecos sonors llatinoamericans, absorbits ara d’una manera més serena que en els dies de Txarango. «Són coses que tinc molt incorporades des de sempre: els cantautors que treballen a través de l’arrel, amb un punt de ‘world music’, com un Jorge Drexler», explica Sergi Carbonell, que va créixer entre els àlbums de Serrat i Luis Pastor que corrien a la llar familiar.
I no falta l’homenatge a Txarango en un dels temes, ‘El viatge’, en què fa memòria de les escapades compartides, guardades «com un tresor». Una cançó d’agraïment «per tot el que ha viscut» amb un grup que va deixar una empremta en el cànon sonor de la festa major a Catalunya. «Però jo no sé si soc conscient d’això», reflexiona. «Només sé que ho vam fer tot de la manera més coherent que vam sentir, des de la veritat i l’amor.»
El comiat que no va ser
¿Per què van decidir suspendre la gira de comiat, en plena pandèmia, en lloc d’anar-la posposant com feien gairebé tots? «Ens suposava molta angoixa tenir els diners de les entrades pagades per 120.000 persones. Sentíem molta pressió, i vam optar per la devolució», revela. A la web de Txarango s’hi pot llegir que «ha quedat pendent un comiat als escenaris». ¿Es farà? «Emocionalment estaria bé. Ens hem donat un espai i si algun dia quadra i ens ve de gust, seria bonic fer-lo, tot i que ara mateix és un capítol tancat.»
Ara, per a Carbonell, és moment de comptar els dies per al debut en viu, el 18 de març a l’Auditori de Girona. Un altre Auditori, el de Barcelona, l’acollirà el 31. Actuarà acompanyat per tres músics i amb una posada en escena dissenyada per Joan Arqué. Punt de partida d’un nou viatge que requerirà esforços extra. «Sé que Txarango érem uns privilegiats. Ara s’haurà de picar molta pedra. Serà un camí llarg, però bonic».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.