El conte de Vargas Llosa que dona les claus de la seva ruptura amb Isabel Preysler

La ruptura sentimental de Mario Vargas Llosa amb la ‘socialité’ Isabel Preysler, després de vuit anys de relació, ha posat al centre de l’huracà mediàtic la vella sospita de com la realitat i la mateixa biografia inspira els escriptors, si no d’una manera literal, sí oferint claus dels seus anhels i inquietuds. D’aquesta manera s’ha interpretat el conte ‘Los vientos’, que l’octubre del 2021 va aparèixer a la revista ‘Letras libres’ i dijous vinent recullen fragmentàriament el suplement literari ‘abril’ i els diaris del Grup Prensa Ibérica.

El conte, que en el seu moment va passar desapercebut per al gran públic, ha volgut llegir-se ara després de fer-se públic el desamor entre l’autor i la ‘celebrity’ com una confessió per part de l’escriptor del sentiment de soledat i desconnexió que sentia respecte a la seva parella, tot això relatat en un to crepuscular i en ocasions grotesc que no tem el que és escatològic.

El títol del relat podria semblar gairebé romàntic si no fos perquè en realitat aquests vents a què es refereix són les ventositats que se li escapen al protagonista, un home vell, impotent sexualment que ja no reconeix el món on viu, que lamenta haver deixat la Carmencita, un antic amor, per l’«‘enamoramiento de pichula, no del corazón’», per una dona de la qual no recorda el nom: «‘Nunca la quise. Fue un enamoramiento violento y pasajero, una de esas locuras que revientan una vida. Por hacer lo que hice, mi vida se reventó y ya nunca más fui feliz’».

El seu mateix domicili

Tot això elucubra l’home mentre és incapaç de recordar la direcció de casa seva, que, casualment, és la mateixa que la de l’escriptor hispanoperuà al centre de Madrid, tot i que per les dates en les quals va escriure el relat el seu domicili oficial era la mansió que compartia amb Preysler. ‘Los vientos’ és una història molt trista carregada de patetisme. De fet, tot el relat se centra en les dificultats cognitives que el protagonista té per tornar a aquesta llar durant hores, mentre camina per un Madrid reconeixible per al lector tot i que es mostrin amb caires distòpics: perquè els cines han desaparegut –acudir-hi, és sabut, és una de les grans aficions de l’escriptor–, el mateix destí ha tingut la Biblioteca Nacional i la política espanyola s’ha convertit en un «franquisme» científic, sense extremismes, recolzat en el domini de les pantalles, tot i que al terreny internacional les guerres es continuen produint.

Notícies relacionades

Isabel Preysler i Mario Vargas Llosa han trencat

La crítica de Monegal: La venjança de Vargas Llosa: novel·la sobre la Preysler

En un moment del seu deambular per la ciutat, l’avi fa una migdiada sobre la gespa d’una plaça mentre espera recordar el camí a casa. «‘Cuando me desperté estaba con escalofríos y había disminuido la luz natural –escriu Vargas Llosa–. Tenía la horrible sensación de que, cuando dormía, además de despedir vientos, se me había soltado el estómago y salido la caca. […] Limpiarme con cuidado, lavar con lejía el calzoncillo y el pantalón llenos de mierda. Siempre que encontrara mi casa’».

No soc pterodàctil

També mesura contínuament les seves idees amb les dels joves que contempla amb estranyesa. «‘No es cierto que sea un pterodáctilo. No lo soy en muchos sentidos, en caso. Reconozco que, en muchos aspectos, el mundo de hoy es mejor que el de mi juventud’», sosté el personatge, que al llarg de tot el relat es dol de les transformacions gens positives que porta el seu present. Varga Llosa tira amb bala en un món on l’únic novel·lista viu que queda «és l’ordinador»: «‘De todas maneras, no deja de ser triste que en una época en la que sería imposible que aparecieran un Cervantes, un Miguel Ángel, un Beethoven, lo único comparable a esos gigantes en originalidad y belleza sean los saltimbanquis de los circos y los monigotes de los dibujos animados’».