Els nens jueus adoptats per nazis que es van refugiar a Barcelona després de la guerra

Durant la dictadura de Hitler a Alemanya, seguint el desig nazi de construir un país de «pura» raça ària, milers de nens es van convertir en víctimes, no només de la guerra, sinó també de la separació forçada de les seves famílies. Era imprescindible un creixement immediat de la natalitat, i les dones d’aspecte germànic (tot i que no ho fossin) eren obligades a donar a llum en una mena de falses sales de parts on se separaven els nadons dels seus progenitors per introduir-los en programes de nazificació. Però aviat es va fer evident que no n’hi hauria prou amb aquells naixements per «renovar» el total de la població, i el robatori de criatures es va convertir en un exercici habitual. 

Alguns d’ells provenien de famílies jueves, víctimes en molts casos de l’Holocaust, i acabaven en cases nazis, on se’ls adoctrinava en la ideologia i se’ls inculcava una identitat totalment nova. És el que li passa a Ludka, una nena de 9 anys a qui els seus pares adoptius (una parella formada per un general de les SS i la seva dona) han imposat el nom de Hedda. Ella no recorda res del seu passat i no entén per què, quan la guerra acaba, és traslladada a un orfenat de Barcelona mentre espera que els seus veritables pares siguin identificats per tornar amb ells. Es nega a parlar i fins i tot planeja la manera d’escapar per reunir-se amb la seva mare alemanya. Però tot això canviarà quan descobreixi la veritat.

Tot i que la història de la petita Ludka sigui ficció, es construeix a partir de fragments d’alguns casos reals recopilats per Gisela Pou en la seva novel·la ‘Els tres noms de Ludka’, publicada en castellà per Planeta i, a partir del març, en català per Columna. «És una història de resistència en temps de guerra i, sobretot, un homenatge als nens i nenes que han patit el transcurs de la història i són víctimes del desarrelament, de la sensació de no pertànyer enlloc perquè, com a les plantes, se’ls ha arrencat de soca-rel per col·locar-les en una altra terra», explica l’escriptora. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’argument sorgeix d’un reportatge publicat pel periodista José Luis Barbería el 2008, que relatava com 150 nens polonesos que van sobreviure a la guerra van ser rescatats per la Creu Roja Internacional i allotjats en un orfenat barceloní de Vallcarca entre 1946 i 1956. Després de la derrota de l’Eix feixista, el règim de Franco s’havia de guanyar el favor dels grans dirigents europeus, permetent projectes com el de Wanda Morbitzer, un personatge real que va ser secretària del cònsol honorari de Polònia. Una dona que, durant deu anys, no només es va dedicar a proporcionar menjar, roba i educació als petits (ajudant-los, a més, a recuperar la seva llengua de naixement, el polonès), sinó que també es va convertir en una figura materna que els ajudarà a retrobar-se amb les seves arrels. 

Els més afortunats van ser identificats per les seves famílies i van tornar a Polònia, a d’altres els van adoptar als Estats Units, i alguns fins i tot van tornar el 2008 a Barcelona, sent ja adults, per participar en unes jornades de commemoració. Ludka, que sembla no trobar les respostes que busca, seguirà la pista dels seus orígens fins a la Polònia comunista, on espera descobrir la seva identitat real, la que li pertanyia molt abans de ser Ludka, molt abans de ser anomenada Hedda. El seu tercer i veritable nom.