El Palau brilla renovant el repertori de la mà de Patricia Kopatchinskaja

Pärt, Stravinsky i Dvorák van omplir el Palau: una gran notícia. El programa del concert de dijous a l’auditori modernista, dins de la temporada Palau 100, va ser tot un èxit, i això que als faristols no hi havia els sempre aclamats Mozart, Beethoven o Bach. Potser va funcionar en el reclam la popularitat de la ‘Simfonia Núm. 9, Op. 95, del Nou Món’ que s’oferia en la segona part –en una interpretació impressionant–, l’actuació de l’Orfeó Català o la presència de l’aclamada violinista Patricia Kopatchinskaja, una intèrpret virtuosa i excèntrica que acostuma a tocar descalça. O potser va ajudar la presència del més que consagrat director Jakub Hrůša, líder dels Bamberger Symphoniker i que el 2025 serà director musical de la Royal Opera House de Londres. El cas és que tot va sumar, i a l’escenari les obres van brillar gràcies a unes lectures memorables.

La vetllada va començar amb la ‘Berliner Messe’ (‘Missa berlinesa’, 1990) d’Arvo Pärt, en la seva versió per a cor mixt i orquestra de cordes. Amb un Orfeó Català pletòric, esplèndidament preparat per Pablo Larraz, l’obra va obtenir una aconseguida comunió amb la Simfònica de Bamberg, emotiva i reflexiva, que Jakub Hrůša va polir al detall. La peça, minimalista a la manera de Pärt –el compositor contemporani més popular del moment–, està concebuda en el particular estil del ‘Tintinnabuli’ creat pel compositor d’Estònia que l’Orfeó Català va fer seva sense més problemes. En l’‘Agnusdei’, subtil i delicat, es va apreciar en detall la ductilitat del cor i l’afinitat amb aquest repertori.

Notícies relacionades

Scully quadro a quadro

Anagrama suspèn de forma indefinida la distribució del llibre sobre Bretón

Patricia Kopatchinskaja va comparèixer descalça i vestint una còpia d’un dels vestuaris d’un ballet de Stravinsky, el ‘Concert per a violí a Re major’ del qual va interpretar amb aquesta intensa capacitat comunicativa que caracteritza la violinista moldava. L’obra, de gran riquesa rítmica i estrenada el 1931, va ser coreografiada en dues ocasions per Balanchine, i Kopatchinskaja, amb el seu vestit, semblava rendir homenatge tant al compositor com a la història de la mateixa obra. Ja des de la ‘Toccata’ inicial la solista va oferir una barreja explosiva de virtuosisme i rigor acadèmic, amb una afinació fantàstica davant una peça que és tot un repte. En el ‘Capriccio’ conclusiu, l’orquestra es va lluir a la corda, la fusta i, especialment, tant el trompa com el fagot solista, i van aconseguir una acció de conjunt molt convincent mentre la solista arribava amb excel·lent projecció a les notes impossibles que li exigeix el compositor.

Ovacionada i davant la falta d’una cadència del concert de Stravinsky per al lluïment del solista, Kopatchinskaja va regalar una sorprenent propina comptant amb la complicitat del concertino.