Crítica de música

Amaia, de nena a (gairebé) dona a Razzmatazz

La cantant navarresa va encendre la sala amb el repertori del seu segon disc, ‘Cuando no sé quién soy’, les repesques del primer, un inflamat ‘Así bailaba’ i la complicitat d’Alizzz a ‘El encuentro’

Ferran Sendra

Amaia se les ha apanyat per superar l’estigma ‘OT’ amb cert estil i determinació, i tot i que no ompli el Palau Sant Jordi com una Aitana, enforteix adhesions amb el seu cançoner en desenvolupament, que, en el seu segon disc, ‘Cuando no sé quién soy’, guanya definició (i actualitat) respecte al seu debut del 2019. Noia del piano donat a la ‘torch song’, ‘jotera’ accidental i desimbolta atracció pop de la mà d’Alizzz, va oferir una mica de tot aquest dissabte, entre estrepitosos crits de joia dels seus, en un Razzmatazz a vessar (sessió amb rèplica el 29 vinent, totes dues a càrrec del Festival Mil·lenni).

A ‘Bienvenidos al show’, proa de l’àlbum i del concert, va fer lliscar els seus pensaments en veu alta amb aquesta innocència vocal tan seva: «‘Ya no soy pequeña / Tampoco soy mayor / Quiero ser lo que se espera de mí / y seguir siendo yo a la vez’», va entonar asseguda al piano, alimentant aquest personatge que creix en públic i comparteix els seus sotsobres. Amaia, encara amb tics una mica infantils i la seva coneguda informalitat discursiva («guau, quina passada, ¿eh?», va saludar, riallera), però trobant pas a pas la seva veu artística. Es va valer d’una banda pulcra i amb personalitat, gairebé la mateixa de la gira de 2019-21, amb la novetat de la guitarrista bilbaïna Amaia Miranda (compositora amb substanciosa carrera pròpia), que ocupa la plaça de Núria Graham.

Assalt a David Bisbal

Notícies relacionades

Amaia va articular el concert com una sinuosa cadena de pics i valls, amb el pop resolutiu de ‘Dilo sin hablar’ i ‘La vida imposible’ per rematar l’obertura, seguit d’un bloc recollit que, partint d’‘El relámpago’, va obrir espais de veu i piano a soles en la versió despullada de ‘La canción que no quiero cantarte’ (amb una temerària cita a David Bisbal i el seu ‘Ave María’) i el ‘cover’ de ‘Fiebre’, de Bad Gyal, colpejant amb fúria el teclat. I d’allà al bonic jardí de ‘Yamaguchi’, jota amb causa. Les versions podrien tenir la seva funció de farcit, però Amaia sap portar-les al seu camp, com aquest ‘Santos que te pinté’, de Los Planetas, amb teclats flotants i arabescos orquestrals.

¿I quin és aquest camp? Certa esveltesa melòdica, molt pop, en creixent fricció amb textos que uneixen el sentiment i certa mala bava còsmica, com a ‘La persona’ (‘¿Sabe tu padre que crio a un pobre espíritu? / ¿Sabe tu madre que llorarás todos los días de tu vida?’») o en aquesta «creu i ratlla» amb què castiga el seu ‘partenaire’ a ‘Yo invito’. Amaia naïf, però verinosa quan correspon. Desencadenada, per fi, quan en els bisos va jugar amb el ‘perreo’ a ‘Así bailaba’ (el seu duet discogràfic amb Rigoberta Bandini), va acollir Alizzz a ‘El encuentro’ i va tornar, ara amb més ‘bpms’, a ‘La canción que no quiero cantarte’. Sí, de vegades resulta que hi ha vida després d’‘OT’.

Temes:

Música Amaia Romero Concerts Razzmatazz

Inicia sessió 0 Comentaris

Assalt a David Bisbal

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula