Dol al cine català
Cinc pel·lícules clau d’Agustí Villaronga
Mor Agustí Villaronga, el cineasta poètic de la crueltat, per Quim Casas
Tot i que al llarg de la seva filmografia va provar diferents gèneres, cultures i formes de fer cine, l’obra cinematogràfica d’Agustí Villaronga, mort als 69 anys, quedarà a la retina de l’espectador per la coherència de les seves històries opressives, tan cruels i malaltisses com poètiques, realitzades amb un estil molt personal del qual poques vegades es va allunyar. Seleccionem cinc fites en la trajectòria d’un autor impecable.
‘Tras el cristal’ (1986)
Un Villaronga quirúrgic mostra la relació de fascinació/rebuig entre un antic torturador nazi i pederasta, ara reclòs dins un pulmó d’acer, i el noi que el cuida. D’atmosfera claustrofòbica i una tensió insuportable, la pel·lícula s’inspira en la fascinació del mal representada pel militar francès del segle XV Gilles de Rais, condemnat per pràctiques ocultistes, abusos sexuals i assassinat.
‘El niño de la luna’ (1989)
Una proposta ambiciosa, poètica, aventurera i fantasiosa que no va trobar ressò entre el públic. El fill de la lluna del títol és el nen blanc, europeu, que coneix la història d’una tribu negra que espera amb afany l’arribada del seu Déu, encarnat precisament en un nen blanc. Protagonitzada per Maribel Martín, Lucía Bosé, Günter Meisner –el nazi del film anterior– i Lisa Gerrard, la cantant de Dead Can Dance.
‘El mar’ (2000)
Dos nens contemplen els estralls de la guerra quan el conflicte civil arriba a Mallorca. Una dècada després es troben en un sanatori per a tuberculosos. La religió, l’admiració mútua i l’atracció física es barregen en aquesta nova incursió en un opressiu cinema de cambra. Un dels guionistes és Antoni Aloy, per qui Villaronga va fer una breu aparició al seu film ‘El celo’, segons ‘Un altre pas de rosca’.
‘Pa negre’ (2010)
Un cop més, com a ‘El mar’ –i la posterior ‘Incerta glòria’–, els efectes de la Guerra Civil espanyola. Aquí són els temps de la dura postguerra, però ‘Pa negre’ no és un film més sobre el conflicte bèl·lic. Basada en la novel·la d’Emili Teixidor, posa a prova la consciència d’un nen en un fred ambient rural ple de cadàvers, sospites i mentides. Les idees visuals de Villaronga manen sobre el text.
‘El ventre del mar’
Protagonitzada pel seu actor més habitual, Roger Casamajor, a qui Villaronga va fer debutar a ‘El mar’, ‘El ventre del mar’ reconstrueix, en blanc i negre i una particular escenografia, el naufragi d’una embarcació francesa el 1816 que donaria peu al quadre ‘La bassa de la medusa’, alhora que reflexiona sobre els naufragis recents de les pasteres amb immigrants. Realitat, representació i al·legoria.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
