Mor Agustí Villaronga, el cineasta poètic de la crueltat

Villaronga es va erigir a finals dels 80 en un dels nous directors més importants del panorama cinematogràfic espanyol. El motiu: la convulsa ‘Tras el cristal’ (1986), la seva fulgurant ‘opera prima’. La commoció va ser enorme des que el film, un poderós estudi sobre la fascinació del mal en què conjuminen el nazisme i la pederàstia, va ser presentat en una secció paral·lela del Festival de Berlín. 

Inicis

No va sorgir del no-res. Atret pel cine des de l’adolescència, Villaronga es va embarcar primer amb algunes companyies teatrals i, instal·lat a Barcelona, on va cursar la carrera de Geografia i Història, va entrar en contacte amb el productor Pepón Coromina. Es va fer càrrec del vestuari de ‘Barcelona sud’ (1981) i ‘Pa d’àngel’ (1984) i del disseny de producció de ‘La plaça del diamant’ (1982). Va aprendre l’ofici, però el seu cine va anar per camins molt diferents dels representats per Jordi Cadena, Francesc Bellmunt i Francesc Betriu, els directors d’aquests films. Va fer també d’ajudant de direcció en la comèdia d’arts marcials ‘Los supercamorristas’ (1984).

Havia realitzat prèviament dos curts de ficció, ‘Anta mujer’ (1976), una història entre sacra i fantàstica, i ‘Al Mayurka’ (1980), amb música de la també mallorquina Maria del Mar Bonet, a més d’un de no narratiu construït a partir d’una composició per a ballet de Carles Santos, ‘Laberint’ (1980). Aixecar un projecte com ‘Tras el cristal’ va ser complex. Va aconseguir pocs diners i va tenir problemes entre productors i distribuïdors. 

Carrera en perill

Però el talent exhibit, a més de la polèmica generada pel seu contingut, va alertar altres productors de la presència de Villaronga. I així va sorgir una de les seves obres més cares i ambicioses, ‘El niño de la luna’, produïda per l’actor Julián Mateos, protagonitzada per la seva dona (Maribel Martín) i amb música de Dead Can Dance, que va competir al Festival de Cannes. Però no va connectar amb el públic i el seu fracàs va posar en perill la carrera del cineasta. Sempre s’ha dit que el més difícil, després d’un debut més que prometedor, és la segona pel·lícula, o disc, o llibre. Villaronga no va superar aquesta prova, almenys en el pla comercial.

Més contingut

Notícies relacionades

Reaccions a la mort de Villargona: «Ha sigut un autor europeu de primer ordre»

Barcelona, capital de la innovació social

D’aquella experiència i uns quants temptejos incerts –‘El passager clandestí’ (1995), basat en la novel·la de Georges Simenon, i el film de terror sobrenatural ‘9.99. La frecuencia del terror’ (1997)– va emergir un Villaronga més contingut que va tornar a les seves arrels per explorar similars temàtiques amb l’homosexualitat, la crueltat o els efectes de la guerra com eixos sobre els quals pivotar: ‘El mar’ (2000), ‘Pa negre’ (2010) –que va arrasar en els premis Goya i en els Gaudí i que va reportar a Nora Navas el premi a la millor actriu a Sant Sebastià– i ‘Incerta glòria’ (2017).

Va provar l’aventura del fals documental en la fascinant ‘Aro Tolbukhin: dins la ment de l’assassí’ (2002). Va realitzar amb el migmetratge ‘El testament de la Rosa’ (2015), un emotiu retrat de la seva amiga Rosa Novell poc abans que l’actriu morís. Va rodar a Cuba el drama ‘El rey de La Habana’ (2015) i es va embarcar en un projecte tan allunyat dels seus com va ser ‘Nacido rey’, biografia del fill petit del primer rei de l’Aràbia Saudita, filmat en aquest país i a Anglaterra. Amb ‘El ventre del mar’ (2021) va reflexionar sobre la situació dels immigrants barrejant política, drama, aventura i teatre. Acabava de rodar un guió de Mario Torrecillas, ‘Loli Tormenta’, la seva primera comèdia, que va deixar en fase de muntatge. El comiat lúdic –tot i que va sobre l’Alzheimer– d’un cineasta intens i persona esplèndida.

Aquesta matinada, ens ha deixat a Barcelona, el director de cinema, Agustí Villaronga envoltat de la seva família i amics. El seu talent, sensibilitat, la seva enorme capacitat d’estimar tot el que tocava i les seves pel·lícules, quedaran per sempre.https://t.co/gUjHwU7Jqe

— Acadèmia del Cinema Català – Premis Gaudí (@academiacinecat) 22 de enero de 2023