Del tractor a l’alfombra vermella: els actors d’‘Alcarràs’

Aquesta última frase condensa el petit miracle d’‘Alcarràs’, una pel·lícula que a través de la ficció s’acosta a la realitat com potser cap documental podria haver fet. La veritat que transmet la pel·lícula de Carla Simón és el producte d’un treballadíssim artifici; un truc de màgia que, per exemple, ha convertit una dotzena de persones de diferents pobles i sense cap vincle previ en una autèntica família. Tots ja són membres de la família Solé. A la pantalla i també fora.

«¡’Pare’!», exclama el jove Albert Bosch, de Puigverd de Lleida, quan es troba amb Jordi Pujol Dolcet. Fa dos anys no es coneixien. Bosch també diu «mama» a Anna Otín, una mestra d’Almacelles que a la pel·lícula interpreta la Dolors, la seva mare. «Encara em pregunta si va ben arreglat». Josep Abad, un agricultor jubilat de l’Horta de Lleida que va començar a treballar al camp abans dels 10 anys, és per tothom el Rogelio o «el padrí». I Antònia Castells, de 87 anys, d’Alcarràs, és «la tia Pepita». «Ara tinc dues famílies», observa l’adolescent Xènia Roset (Mariona), de Torregrossa. Amb l’única excepció de Berta Pipó, germana de Simón, cap dels protagonistes del film és actor professional. Montse Oró (Nati) és una ramadera de Llardecans. Carles Cabós (Cisco) treballa de pagès i camioner a Fraga.

¿Una pel·lícula de Lleida?

El laboriós treball de càsting que va acabar reunint els membres de la família Solé està cridat a ser una petita llegenda dins la història del cine català. Va durar gairebé dos anys, més de 9.000 persones van desfilar davant les càmeres de l’equip de selecció d’actors i Carla Simón va revisar personalment dos terabytes de gravacions (en baixa resolució; és a dir, una barbaritat). A més de convocatòries obertes en un munt de pobles de les comarques de Ponent, es va fer un procés de ‘street casting’ consistent a anar a cooperatives, finques, reunions d’agricultors i festes majors buscant rostres que encaixessin. En molts casos, la primera resposta era negativa. «Ens deien: ‘¿A qui li interessarà una pel·lícula de Lleida?’», diu rient la responsable de càsting, Carla Bisart.

Va ser així com l’equip d’‘Alcarràs’ va trobar Jordi Pujol Dolcet, a qui la pel·lícula ha convertit en el Sergi López de Cal Batarri. Ningú blasfema en una pantalla tan bé com ell. «Estava en una manifestació per demanar millores en el preu de la fruita –explica–. Els dos anys abans de la pandèmia van ser molt dolents per al sector. Enmig de tot això, va venir una noia a dir-nos que ens volia gravar per fer una pel·lícula. I, és clar, la vam engegar. Jo no ho volia fer perquè sempre que sortien coses de l’agricultura a la tele o el cine em semblava que estaven malament. Però...». Dos anys i mig després, Pujol de Cal Batarri era al Teatre de la plaça Postdam de Berlín acompanyant Carla Simón en la presentació mundial d’‘Alcarràs’.

A la capital alemanya hi havia també Albert Bosch, que havia sigut reclutat per l’equip de càsting en una festa major després d’un dia de collir fruita, però no el padrí Josep Abad. «A mi em van cridar els de l’associació de veïns. ‘Vine, que han de fer una pel·lícula’. Jo no hi volia anar, però la meva dona i la meva filla em van empènyer. Jo deia: ‘¿Què hi he de fer, si no en sé res d’això? ¿No veieu que no m’agafaran?’. I em van agafar».

Aprenent sobre la marxa

La filmació va començar l’1 de juny del 2021. Abans, la directora havia reunit els actors en unes intenses sessions preparatòries perquè anessin entenent la dinàmica d’un rodatge i, alhora, comencessin a establir llaços familiars entre ells. La presència de les càmeres, els focus i els micròfons els imposava molt respecte al principi, però amb els dies van aprendre a oblidar-se’n. Bastant pitjor portaven la necessitat de repetir les preses. «Sempre creia que era perquè ho estava fent tot malament i anava pensant que no me’n sortia», apunta Abad.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El veritable xoc va arribar quan es van enfrontar per primera vegada a la pel·lícula ja acabada. Aliens als secrets del treball de muntatge, els actors no acabaven d’entendre que el que havien rodat de forma cronològica no aparegués tal qual a la pantalla. «A mi se’m feia tot molt estrany. Em preguntava: ‘¿Però què han fet aquí?’ –admet Albert Bosch–. La segona vegada, a Berlín, vaig començar a entendre coses i a Màlaga ja la vaig veure com una pel·lícula». El procés d’Abad va ser semblant: «La primera vegada vaig pensar que l’havien cagat. No sortien escenes que havíem fet i tot estava desordenat i jo no entenia per què. Després ja la vaig poder veure d’una altra manera i em vaig emocionar molt».

Avui no poden estar més orgullosos d’‘Alcarràs’. «Ha sigut una experiència bestial», diu Bosch, a qui no li importaria aparcar una temporada la feina del camp i el mòdul de mecànica que està estudiant per dedicar-se a la interpretació (i això que confessa no veure gairebé la tele: «Només miro ‘La que se avecina’ i ‘Los Serrano’, res més). Jordi Pujol insisteix que «fins a l’últim mil·límetre del que surt a la pel·lícula són coses que ha viscut la gent d’aquí» i espera que ‘Alcarràs’ serveixi, almenys, «perquè hi hagi algú que al comprar un préssec pensi menys en el preu i més en el treball i el patiment que hi ha darrere». «Avui aquí estem tots molt contents –afegeix–, però la situació és per plorar».