MonoNeon, una brillantor estranya

‘Invisible’, la cançó sobre desaparèixer que aixeca els «¡sí!» i els «yeahs» més entusiastes del concert –hi ha molt «expat» aquesta nit a La Nau del Poblenou de Barcelona– és el seu himne. Tot i que ha de competir en popularitat amb els vídeos que ell mateix penja a Youtube. Versions abracadabrants de cançons famoses i adaptacions musicals de vídeos divertits que MonoNeon grava ajagut a la butaca de casa seva. Allà, recollit, sembla feliç. Ja fa anys que fa voltes pel món i fins i tot va estar convidat uns mesos amb Prince al seu cau, l’extravagant casa-estudi Paisley Park. Però sobre l’escenari, MonoNeon no sembla especialment còmode. Com si el que volgués, en realitat, fos ser al seu racó, inventant sons amb el seu baix, pensant en les seves coses.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les cançons de MonoNeon parlen d’aquestes petites ambicions. ‘Hot Cheetos’ és el seu ‘Perfect Day’: fer un volt amb la noia que li agrada fins al súper de la cantonada, comprar junts una bossa de Cheetos picants. A ‘Women, water and weed’, fa una llista –curta– de les coses que necessita en aquesta vida. Dones, aigua, herba. No presumeix de res, al contrari. I tocant, tampoc. Amb la seva destresa, que és gairebé un superpoder de personatge de dibuixos animats, podria estar tot el concert donant la tabarra amb les seves habilitats. Però res d’això. MonoNeon fa música, no malabars. Farà un acudit musical –té una cançó d’amor que versa sobre els pets, amb efectes de so inclosos– abans que un sol. I tot i que molt de tant en tant es treu de la màniga un ‘break’ impossible, uns compassos d’un funk de ciència-ficció, MonoNeon està per la cançó. Pel ‘groove’, perquè la cosa camini. La seva banda és un tren de funk que circula a tota màquina i MonoNeon la condueix sense deixar-se arrossegar per l’enrenou que ell mateix ha desencadenat. Una festa en la qual posa la música, però no balla. 

Canta amb una veu que arriba antiga, tremolosa. Com si dins d’aquest vestit extravagant s’amagués un ‘bluesman’ del sud dels d’abans, dels que van per sempre trencats de pena, fins i tot quan la música és pura gresca. Però després, quan no canta, concedeix tot just un balboteig còmic, de guinyol, per dir gràcies. Allò d’animar la festa, que per cert està bastant animada, va a càrrec dels seus guitarristes, no amb ell. Sembla que fins i tot el bis li costi. La sala està entregada, però torna per a una cançó i adeu molt bones. «És el final de concert més rar que he vist en la meva vida», li diu un espectador a un altre. ¿És un posat? ¿És timidesa? És, probablement, la seva manera de ser al món. Un viu i deixa viure fluorescent i funk.