Estrena
Albert Solé i Raúl Cuevas, sobre ‘Retorn a Raqqa’: «És una història terrible, i que el Marc hagi accedit a explicar-la és d’agrair»
Tot al documental és esgarrifós, però explicat amb enorme transparència i sinceritat. Com, per exemple, quan Marginedas i els altres periodistes parlen dels gihadistes. Era pitjor el moment entre pallisses que la pallissa que els donaven
Marc Marginedas és el fil conductor de ‘Retorn a Raqqa’. És qui apareix més al documental i qui, acompanyat pels directors d’aquest, Albert Solé i Raúl Cuevas, torna al lloc en el qual va estar segrestat per una facció d’ISIS, en una casa al costat del riu Eufrates. Però el plantejament de la pel·lícula va ser, des de l’inici, més coral. «Vam voler explicar l’epopeia de tot un grup, el Marc era el nostre personatge principal, el vehicle, la reflexió», remarca Cuevas. ¿Com es pot plasmar l’angoixa d’un segrest? «És una història terrible, i que el Marc hagi accedit a explicar-la és d’agrair», afegeix Cuevas. «El problema era com posar-ho a la pantalla. D’una banda vam plantejar les seqüències en animació i d’altra banda, el mateix viatge».
Al començar el film, Marginedas diu que li serveix per enfrontar-se al que va viure i donar carpetada al passat. El documental no és terapèutic; la teràpia s’ha de fer a casa, segons Marginedas, que assumia els inconvenients de l’ofici del corresponsal de guerra. «La Raqqa a què vam anar té un gran poder metafòric», ens explica Solé. «Volíem buscar el xoc emocional que suposava la tornada. Cada ostatge va ser traslladat a multitud de llocs». Raqqa era llavors, el 2013, el feu d’Estat Islàmic.
A les reaccions de Marginedas i altres entrevistats que van ser també segrestats –el periodista d’‘El Mundo’ Javier Espinosa, el fotògraf danès Daniel Rye– s’hi unia una logística de producció realment complexa. «Es va rodar abans de la pandèmia. Les condicions de seguretat no eren òptimes. La incògnita era el que no trobaríem i com reaccionaria el Marc davant d’això», explica Solé. Cuevas afegeix que «va ser un rodatge supercomplex, va coincidir amb el mes del Ramadà, la distància entre el lloc en el qual estàvem allotjats i Raqqa era de tres hores amb cotxe, filmar al camp de refugiats no va ser fàcil. De tots els dies de treball, van resultar productius molt pocs».
Els directors i l’equip de la pel·lícula es van enfrontar a situacions de perill latent. «La frontera estava tallada, invertíem el 70% del temps en el transport i Raqqa estava en una fase molt crítica. Hi havia una certa sicosi d’inseguretat», recorda Solé. Hi va haver un moment especialment tens, evocat per Cuevas: «El dia que vam filmar la casa al riu va ser el moment en el qual més em vaig preocupar. Estàvem convençuts que si passava alguna cosa, l’única sortida possible era saltar al riu».
Marginedas té una presència molt potent, cosa que va convidar els directors a utilitzar sovint el recurs del primer pla per capturar la seva mirada, la mirada d’algú que va suportar proves molt dures durant el seu captiveri. Solé i Cuevas van decidir recrear mitjançant animació alguns aspectes d’aquest segrest. «Hi havia un repte, com explicar allò del que no tens imatges. Vam descartar les recreacions. L’animació et permet volar més alt, era amb diferència la millor solució», argumenta Solé. Un altre dels objectius de la pel·lícula era revelar el patiment dels civils sirians durant la contesa.
En un moment del film, Marginedas comenta que havia fet les paus respecte a la idea de morir. I en una altra escena explica que quan tens gana –i en van passar molta durant el captiveri– el cos es devora a si mateix per mantenir les constants vitals. Tot és esgarrifós, però explicat amb enorme transparència i sinceritat. Com, per exemple, quan Marginedas i els altres periodistes parlen del grup de gihadistes procedents del Regne Unit que anomenaven els Beatles: era pitjor el moment entre pallisses que la pallissa que els donaven, la vulnerabilitat absoluta que representava la por que podien tornar a entrar en qualsevol moment.
Notícies relacionades«El catàleg de crueltats és tal...», comenta Solé al referir-se a les imatges de la barbàrie utilitzades al film. En una d’aquestes imatges d’arxiu podem veure com un membre d’Estats Islàmic executa en ple carrer una dona acusada de prostitució. «Hi ha coses a Youtube directament, aquesta execució, que és terrible, però s’ha fet un treball exhaustiu de recerca. Són imatges que no se m’esborraran mai», explica Cuevas, que, com Solé, sempre va tenir en compte que no es podien traspassar certes línies vermelles a l’hora de mostrar-les.
Les pretensions dels segrestadors van ser dantesques. Van demanar dos milions d’euros pel presoner danès i 126 milions pel nord-americà Steven Sotloff, que finalment va ser executat i el pare del qual va ser entrevistat en un dels moments més durs de la pel·lícula. Governs com el danès permeten tractes en privat entre familiars i segrestats, a diferència del Regne Unit i els Estats Units. Si els pares de Sotloff pagaven, podien ser condemnats pel seu propi Govern. Rye va ser alliberat després de pagar un rescat de 15 milions de corones (uns dos milions d’euros).
