‘TÁR’: abusos i tensions de poder

A la seva tercera pel·lícula en dues dècades, Todd Field tracta un tema d’actualitat de manera gràfica. El seu primer film, ‘A l’habitació’, va girar entorn del drama d’uns pares que perden el seu fill. El segon, ‘Jocs secrets’, va retratar una comunitat tancada en la qual es donaven cita la infidelitat, els problemes de paternitat i la pedofília. El tercer, ‘TÁR’ (2022), va directe al gra: els abusos de poder en el si de la música clàssica.

La magnífica Cate Blanchett, que sap ser empàtica i inquietant d’un pla a l’altre, és una mediàtica compositora i directora d’orquestra. Passa el moment àlgid de la seva vida: té parella estable, una filla de totes dues, es disposa a gravar un disc –que només sortirà en compacte i no en vinil, es recalca diverses vegades– i dirigeix amb mà ferma una orquestra. Tot i que intuïm aspectes foscos en relació amb una becària de l’orquestra que s’ha suïcidat, l’acció discorre amb altres tensions: els dubtes amb la seva assistenta, l’atracció que sent cap a la nova violoncel·lista o la necessitat de desprendre’s del seu subdirector. És a la part final on tot s’activa, de forma precipitada, i el to contingut del conjunt del film canvia perquè les imatges, cada vegada més brusques, castiguin Lydia Tár pels errors i abusos comesos. La tesi és clara. La resolució és en excés moralista, tot i que no entela el discórrer hipnòtic del relat.