Alondra de la Parra: «Hi ha por del canvi, de l’audàcia i de qüestionar com es fan les coses en la clàssica»

¿Tan difícil és el concert de valsos i polques?

El problema no és només d’una orquestra sinó de tot un sistema en el món orquestral i cultural on la igualtat no existeix, ni de prop. És una indústria molt conservadora i plena de pors.

¿De pors?

No és només la por de les dones sinó por del canvi, de l’audàcia, de qüestionar com es fan les coses en un món on hi ha una gran resistència al canvi de l’statu quo. Som en un moment transcendental, al final d’una era. Perseveren per mantenir-la, per protegir-la. Però els nostres fills canviaran les regles del joc.

¿Les pròximes generacions de dones ho tindran millor?

Ho haurien de tenir. Nosaltres som una generació sandvitx. Estem atrapades en un món passat, antic i arcaic. El panorama actual no està preparat per celebrar la igualtat, la llibertat i l’audàcia. És trist i frustrant però és així.

El concert d’any nou de Viena és un negoci. No només es retransmet a un munt de televisions, després se n’edita un disc. La Filharmònica busca sempre directors coneguts. Però hi ha qui està començant a trencar amb la tradició per considerar-la desfasada i masclista.

Si l’orquestra no obre el seu ventall i dona opcions a més gent, a més directores, res canviarà. La Filharmònica de Viena és una orquestra líder i tot el que fa té un impacte. Aquest lideratge és una cosa que han de gestionar si no volen acabar com una peça de museu. Haurien de mirar cap endavant i pensar en el futur. Però no sempre els músics decideixen. La indústria és en mans de gestors i mànagers.

Proposi’m un concert d’any nou alternatiu al de tota la vida.

¿Per què donar només importància a una orquestra? El món és ampli i hi ha orquestres meravelloses. Jo organitzaria un esdeveniment cada any en un país diferent. Una cosa que trenqui amb la imatge piramidal de la música on només dos o tres orquestres decideixen. No sé si nosaltres arribarem a veure un altre sistema, però això passarà.

Llavors el que proposa és fer un superesdeveniment diferent cada any.

Me l’imagino com un concert per a tot el món, com passa amb els jocs olímpics o amb un Mundial. Es tracta de fer una cosa més interessant que mostri la diversitat de la música comptant cada any amb els «jugadors» clau d’aquest lloc. Seria més interessant que veure el típic concert de valsos amb els directors de sempre.

Hi ha molts més directors que directores. Entre els 10 més ben pagats només hi ha una dona, Marin Alsop, i la diferència entre el primer de la llista, Riccardo Muti, i ella, és de més de 2,5 milions de dòlars.

És difícil conèixer el que cobren els altres. En comptades ocasions he pogut saber el que ha cobrat un col·lega en una oquesta però sempre que me n’he pogut assabentar he topat amb una injustícia: a ells sempre els paguen més que a mi. Però no només això, de vegades quan he sigut convidada per una orquestra i m’han demanat que recomanés el solista, ¡ell ha cobrat més que jo! I això m’ha passat dues vegades amb orquestres que conec des de fa temps.

Això sona fatal.

No se’ns tracta igual. De vegades al meu mànager li arriben propostes dient que una orquestra no pot pagar més que això. És el seu límit. I faig el concert. Però després m’assabento que sí que han pagat a un home més que aquest suposat límit.

Però les dones directores...

Aquest és un terme que no m’agrada. Prefereixo ‘conductor’, el terme anglès que no té gènere. No m’agrada ‘woman conductor’. Mai m’he sentit dona al podi, ni tampoc home. Quan soc allà puc ser l’heroi, el mar, la tempesta, el faune, la nimfa. Em transformo. No m’agrada que em posin a la bossa de les dones directores com si tingués més a veure amb elles que amb els meus col·legues masculins.

Llavors que hi hagi un Concurs Internacional de Direcció destinat només a dones...

És el pitjor del món. ¿Per què hem de crear una lliga diferent? Sembla que juguem en una altra divisió i no té sentit. Vull que ens jutgin i ens tinguin en compte igual que a un home. Que hi hagi una competició femenina en el futbol és normal perquè home i dona són diferents físicament. Però en la música no és així. Tots dos tenim la mateixa oïda, imaginació, capacitat de comunicar. A mi no m’agradaria ser jutjada només entre dones.

Malgrat comptar amb el suport dels músics de l’Orquestra Nacional d’Espanya, l’INAEM ha preferit prorrogar el contracte a l’actual director. ¿Se sent estafada?

Prefereixo no comentar res sobre aquest tema. Els qui han de respondre són els líders d’aquesta institució. La meva relació amb els músics de l’orquestra és formidable.

¿Per què és tan important ser titular?

Et permet crear un projecte a llarg termini, una cosa molt més interessant que tocar cada setmana aquí i allà amb formacions diferents. Ser responsable musical d’una orquestra és el somni de tot director perquè permet assentar una relació, una estètica determinada, una cultura del treball, un so. Pots donar el millor de tu quan treballes amb mitjans i amb calma. Però aquest sistema dels últims 50 anys que porta els directors a ser a l’avió viatjant d’un costat a un altre posa difícil donar el millor d’un, per més geni que sigui.

Esperem que aviat tingui la seva pròpia orquestra.

Això desitjo. Tinc dos bonics fills de quatre i set anys. Quan els vaig tenir no sabia a qui trucar per preguntar com s’organitzaven les altres directores perquè no en coneixia cap en la meva situació. Ara ja n’hi ha algunes de la meva generació amb nens petits. Quan d’altres passin pel mateix, ja tindran a qui trucar.

Notícies relacionades

El podi també és cosa de dones

Les directores d’orquestra demanen pas

En resum, ¿s’està avançant en discriminació de gènere?

Estem millor però és difícil de saber perquè la discriminació no la veus.