Måneskin, una rampa de rock per als que no van viure la seva era daurada

El que sorprèn no és ja que Måneskin acaparés ràfegues de ‘twelve points’ a Eurovisió (el 2021), sinó que la seva fama no s’hagi desinflat bruscament des d’aleshores, seguint la sort de tants altres guanyadors del festival en la seva era moderna. ¿Qui recorda els que es van alçar com a vencedors en la majoria de les edicions recents?

Alguna cosa deu tenir aquest grup de Roma perquè, passat el seu ‘momentum’, mantingui l’èxit i el multipliqui, faci amistat amb els Stones i amb Iggy Pop, i es disposi a oferir, en una ciutat com Barcelona, un aparatós doblet de concerts (Palau Sant Jordi, amb les entrades esgotades, i Primavera Sound). I tot això, mentre redoblen les campanes per la seva pretesa mort del rock. En aquest boig context es mou Måneskin, un grup que factura, precisament, rock per als que no van viure la seva era daurada, i que maneja els seus clixés més efectistes com si es tractés del modern pop comercial. Aquesta atenció als ganxos, la producció nítida i la brevetat compositiva: vuit de les 17 cançons de ‘Rush!’, el seu tercer àlbum, ni tan sols arriben als tres minuts.

Acumulació de gags

És un cançoner abassegador, en què l’anglès supleix majorment l’italià, i en el qual Måneskin pretén deixar-nos rígids amb cada estrofa i amb cada tonada, transmetent certa sobreexcitació. Assisteixen la banda productors que se les saben totes en relació amb el ‘mainstream’, com Rami Yacoub i Max Martin (aquest últim es va iniciar en el glam-funk-metall amb el grup suec It’s Alive, als 90), i de tot això n’ha sortit una obra trepidant que té el risc d’acabar esgotant-te per la seva acumulació de gags destinats a cridar-te l’atenció.

Måneskin es mou entre el hard rock de traç desimbolt (amb la guitarra convidada de Tom Morello, de Rage Against the Machine, a ‘Gossip’) i la cadència glam de ‘Read your diary’, el conat de foscor metalera de ‘Gasoline’ i el trot filofunky amb sanefes nervioses a l’estil Franz Ferdinand de ‘Baby said’. Certa insistència en la tornada obsessiva, que es converteix en marca del grup, de ‘Don’t wanna sleep’ a ‘Bla bla bla’. En aquesta, el cantant, Damiano David, es posa (encara) una mica més xulo de l’habitual: «Vas dir que soc lleig i que la meva banda fa pudor / Però tinc una cançó amb mil milions de ‘streaming’ / ¡Besa’m el cul!». Això és rock’n’roll, escolteu.

I Måneskin surt airós del tràngol d’empaquetar un àlbum de guitarres, baix i bateria per a una era en què hi ha marge per al triomf de l’impredictible. Punxa una mica en la secció de balades (tirant a afectades), i et deixa a dalt de tot al desplaçar els tres primers ‘singles’ de l’àlbum a la cua del ‘tracklist’. I al cap i a la fi, si com a adult ho acabes veient com un exemple de fagocitació del rock per part del sistema, és que potser fa 40 anys que estàs una mica despistat.

Altres discos de la setmana

Que els textos promocionals del segon elapé d’aquesta cantautora apadrinada per Chilly Gonzales citin els noms de Nina Simone i Amy Winehouse és una invitació a l’arqueig de celles. L’escepticisme s’evapora a mesura que avancen els talls de ‘High priestess’, en els quals McCoy resisteix la comparació gràcies a una imponent veu i a una inquietud artística que la porta a abandonar els camins trillats del blues per buscar nous camins en el pop, el jazz, el gòspel i l’electrònica. Encisador. Rafael Tapounet

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De la tornada a casa de l’autor japonès, després d’un llarg estira-i-arronsa amb el càncer, en surt aquest àlbum en el qual desconstrueix el seu llenguatge musical amb serè minimalisme. Una mena de dietari sensorial de la seva peripècia, entre trèmules ressonàncies de ‘drone’, arpegis aeris al piano i làmines electròniques, tot això amb deliberada asèpsia clínica (aquests títols numèrics) i deixant colar el so flotant de la seva respiració. Pacificador art sònic postoperatori. J. B.

Concebut com un homenatge pòstum a Richard Swift, el segon elapé de The Arcs (publicat vuit anys després del primer) demostra que el grup és molt més que l’entreteniment paral·lel de Dan Auerbach (The Black Keys). Barrejant soul, funk, rock i psicodèlia amb tanta habilitat com criteri, The Arcs aconsegueixen impressionar amb la seva tècnica i sonar emocionants alhora. La balada ‘Love doesn’t live here anymore’ n’és una prova magnífica. N’hi ha 11 més. R. T.