Màxim Huerta: «Encara em fa mal com el periodisme va tractar el meu pas per la política»

-Molts dels nous llibreters confessen que somiaven tenir una llibreria pròpia. ¿És el seu cas?

-Dir-ne somni d’això meu em sembla massa romàntic. Soc un amant de les llibreries, de nen m’agradava acostar-m’hi i després les he buscat als països que he visitat. Tinc llibres escrits en idiomes que desconec i que vaig comprar únicament perquè em van atraure les llibreries on els vaig trobar passejant. Però la meva llibreria respon a un impuls diferent. Jo no somiava ser llibreter, només volia que a Bunyol, que té 10.000 habitants, dues de les bandes de música més importants del món i molta cultura, hi hagués per fi una llibreria, perquè mai n’havia tingut. Però mai m’hauria plantejat obrir-la en un altre lloc.

-¿Va fer un estudi de mercat?

-Cap. Només vaig mirar quanta gent viu a Bunyol i la seva comarca, vaig veure que no hi havia cap llibreria als voltants, i vaig pensar que s’havia d’arreglar. ¿I qui millor que jo per fer-ho, que conec la zona i soc escriptor? El meu únic estudi de mercat va consistir a visitar la biblioteca pública i preguntarli al bibliotecari, que és el mateix que hi havia quan jo era una criatura, què llegeix la gent. Només vaig sumar a ull el preu del lloguer, el sou de la persona que serà sempre a la llibreria, les despeses de l’assegurança, l’alarma, etcètera, i així em vaig fer una idea de què m’estic jugant.

-¿És difícil muntar una llibreria?

-M’ha sorprès la muntanya de burocràcia i traves que s’han de vèncer per obrir un negoci. No em sembla normal, això és una cosa que s’hauria de corregir. Les altres coses van ser molt senzilles, perquè soc d’aquí i conec els veïns. Amb ajuda de la Nuria, la de la drogueria, vam anar preguntant pels locals buits del centre, que per desgràcia n’hi ha molts. Volia que la llibreria fos a la plaça del poble, entre l’església, l’ajuntament i les dues bandes de música, i resulta que feia dos anys que la fleca estava tancada per jubilació de l’amo. No hi ha millor lloc que el forn del poble per muntar una llibreria, aquí s’ha cuit molta massa, ara es couen històries i personatges. Entre la casa de Déu i la del poble, he posat la casa dels llibres.

.¿Una llibreria és un bon negoci en els temps que corren?

-No m’ho he plantejat. No pretenc fer-me ric venent llibres, ni crec que sigui això el que busquen els que decideixen obrir avui una llibreria. De vegades ha de ser el cor el que et guiï, no la butxaca. ¿Hi ha riscos? És clar que sí, però no hem de permetre que la por ens paralitzi, que estarem morts molts anys.

-La veritat és que els llibres es continuen venent. Fa deu anys semblava que el sector s’enfonsava.

-Perquè les pantalles van arribar arrasant i això ens va dispersar. Però hi ha alguna cosa de calidesa en el llibre, de vincle emocional amb l’objecte, que no l’ofereix el digital. És fascinant veure com la gent els toca quan entra a la llibreria, com giren la coberta, llegeixen la sinopsi, els fullegen... Al teatre li passa una cosa semblant, sempre està en crisi, però cap pantalla et farà sentir el que sents quan tens Pepe Sacristán al davant sobre un escenari.

-La compra de llibres i els índexs de lectura han crescut com mai després de la pandèmia. ¿Com ho explica?

-Perquè anàvem amb molta pressa i allò ens va obligar a parar, i llegir té a veure amb la lentitud, amb el cafè que et prepares a casa per prendre’l mentre et submergeixes en aquest llibre. Crec que la vida lenta s’està recuperant. Ara es fan estudis sobre l’Espanya buidada. Estic convençut que aviat es faran sobre la tornada de la lentitud. Jo la practico. Per a mi no hi ha cap plaer més gran ara mateix que sortir a caminar amb la meva gossa sense rumb i fins que ella decideixi acabar el passeig.

-¿Així és la seva vida ara?

-Visc al poble on vaig créixer, a 15 minuts de València i una hora i mitja amb l’AVE de Madrid, al centre del meu món, disfrutant dels amics de tota la vida, del que sempre ha sigut meu, el que de petit vaig pensar que se’m quedava estret i després vaig descobrir que no. Em dedico a cuidar la meva mare, que té demència i càncer, atendre la llibreria, estar amb la meva parella i passejar la meva gossa. La meva vida d’ara sembla l’inici d’una novel·la o d’una pel·lícula de Coixet (rialles).

-¿I escriure?

-Ho continuo fent. Ja estic amb la següent novel·la i aquesta setmana m’han trucat per encarregar-me’n una altra. La pròxima serà una ficció convencional, no posaré tanta carn a la graella com vaig fer en el meu últim llibre, ‘Adiós pequeño’, on vaig buidar els meus records. Aquest llibre està connectat amb la decisió de tornar al meu poble i amb el fet d’estimar les coses petites, cuidar la mare, sentir que la vida dura molt poquet, que la mare es mor i que tu també et fas gran.

-¿On queda el Màxim de la tele?

-Acabo de gravar un programa d’entrevistes per al canal valencià À Punt, que he disfrutat molt perquè és un format molt bo i divertit, però ho vaig fer perquè el gravàvem aquí al costat. Ara mateix no me n’aniria a Madrid a fer un programa diari. Em van oferir tornar a presentar el Benidorm Fest i vaig dir que no. En aquest moment està per sobre la meva vida personal, amb tot el que això implica de cuidar la meva mare i estar amb la meva parella, la meva llibreria i les meves amistats d’aquí.

-Al seu últim llibre confessa que fa anys els focus el van confondre.

-Sí, perquè els focus enlluernen molt al principi, sobretot a algú de poble com jo, i t’impedeixen veure el que de veritat importa. Quan vaig acabar l’etapa dels informatius i vaig entrar en el magazín, reconec que em van enlluernar i vaig perdre la noció de qui era. Vaig actuar de manera matussera, no sabia moure’m, tot brillava massa.

View this post on Instagram

A post shared by MÁXIMO HUERTA (@maximohuerta)

-¿Allà no li ve de gust tornar?

-Si tornés enrere, hi ha moltes coses que faria d’una altra manera. Sempre he confiat en les persones i això, de vegades, m’ha fet ensopegar. He entrat en massa terres que estaven acabats de fregar i relliscaven. 

-¿La política n’és un?

-És que jo mai he estat en política, jo vaig ser a Cultura, i des que vaig acceptar gestionar-la, aquella setmana en què ningú més ho sabia, el vaig preparar tot amb il·lusió. D’altres s’haurien dedicat a anunciar-ho. Jo vaig guardar el secret. Vaig parlar amb la ministra francesa de Cultura, vaig convèncer Conchita Martínez, que era a Roland Garros, perquè portés Esports, em vaig preparar per fer aquesta feina, però no em vaig preparar per a totes les altres coses. Vaig pujar al Dragon Khan i vaig durar el que dura un viatge de Port Aventura.

-¿Com recorda tot el que va passar després?

-L’altre dia vaig ser al Palau Reial i em va tocar en una fila plena de ministres del PP, que per cert són divertidíssims. No han de demostrar que són cultes com li passa a l’esquerra, ells simplement ho són. Em va cridar l’atenció que tots parlaven del regust amarg que els havia deixat el seu pas pel ministeri, i això que a molts els va anar molt bé. A mi no em va fer mal la política, em va fer mal com el periodisme va tractar aquella notícia. No tinc rancor, tinc dolor, em continua fent mal.

-¿Li interessa la política, la segueix?

-És clar que sí, i no m’agrada el que veig, perquè els polítics d’avui ens tracten com a consumidors, no com a ciutadans. S’ha de consumir declaracions, tuits, missatges, proclames, consignes... Tot es consumeix ràpid, els problemes grossos els oblidem aviat perquè de seguida ens en posen d’altres davant com si fossin ofertes. El panorama polític està massa remogut i polaritzat, i això es contagia al poble.

-¿Això com es corregeix?

-Amb una altra fornada de polítics, perquè els que hi ha escalfen el forn innecessàriament. 

-Locutor d’informatius, presentador de magazins, autor de novel·les, llibreter... Si algú que no el coneix li pregunta a què es dedica, ¿què respon?

-Que soc escriptor. La meva mare, que té demència, de vegades em reconeix i de vegades no, i de tant en tant em diu: tu ets l’escriptor, ¿oi? En realitat, és el primer que vaig voler ser. Jo vaig entrar en el periodisme perquè m’agraden els reportatges, els especials, cosa que es fa amb temps, no les notícies ràpides que s’escriuen malament, i més ara amb el ‘clickbait’. A mi m’agradaven les cròniques, pertanyo a aquesta banda del periodisme. Però un matí em vaig quedar a l’atur i el mateix dia, un dimarts 13, em van contractar a la tele. La vida em va posar allà, però jo venia de dirigir la secció de Política d’un diari. La vida et porta on et porta.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-I ara l’ha portat a muntar una llibreria.

-Recomanar llibres és meravellós. L’altre dia van entrar tres xavals que semblava que venien d’entrenar a futbol, pel físic i l’estètica, però vaig començar a parlar amb ells i es van emportar Proust. ¡Proust! El que més gràcia em va fer és que no em van reconèixer. A l’anar a pagar, li van preguntar al Juan, que és a la caixa: em sona la seva cara, ¿qui és?