Perfil
Xavier Rubert de Ventós, Cueto, les idees i les nacionalitats
Era un home lliure i alegre a qui veia entrar i sortir de les reunions o de les festes com si el rejovenissin la pròpia edat i també els enamoraments
En aquell moment, és a dir, quan Francisco Umbral va inventar aquella manera de començar a explicar els temps per parlar de les èpoques que recordar encara no era d’agulles, van sorgir a l’Espanya de la predemocràcia dos noms propis que eren llums trencant les ombres. Tots dos eren dialèctics dotats de la pedanteria precisa per irrompre als salons literaris o filosòfics trencant totes les antigalles, algunes de les quals mai es van trencar del tot. Ells no van ser assimilats pel sistema de la política, o almenys mai (llavors) van sentir que fos necessari compaginar el geni amb l’obediència, i van refrescar la vida nacional (aleshores ja gairebé plurinacional) fins que li van fer lloc a allò que ja llavors es podria dir la vida moderna d’Espanya. És a dir, l’Espanya europea que traduïa tot el que la fes millor i que tenia en aquells dos una garantia reforçada contra el lloc comú que havíem heretat de la dictadura. Aquest lloc comú, la manca d’entesa, la voluntat d’aturar el motor modern, el desig brutal de tirar l’àncora, va ser desbaratat per aquests dos personatges. Un no hi és des del 2019, i era Juan Cueto, i l’altre va morir ahir a la nit a Barcelona, i era Xavier Rubert de Ventós, un dels grans pensadors moderns de l’Espanya que va viure l’aventura d’anar esborrant les conseqüències de la postguerra.
Cueto va ser una resplendor asturiana, un hereu de Leopoldo Alas Clarín que tenia en un casa de Somió, a Gijón, una guia general per seguir tots els astres intel·lectuals que emetien des d’Europa, començant per Umberto Eco, que era el seu amic. Va inventar una Espanya nova, i una millor manera, moderna, de dir-ho. I a l’altre extrem de la Península, en aquella època de les idees (de la renovació radical de les idees) hi havia Xavier Rubert de Ventós. Quan venia a Madrid hi portava un arsenal de novetats, filosòfiques, estètiques, literàries, que li arribaven bufades amb el vent de París, de Roma o de Frankfurt, i amb el conjunt barroc d’aquest coneixement de l’estranger va ajudar a treure-li formigues o altres insectes a les restes del franquisme. Era un home lliure i alegre a qui veia entrar i sortir de les reunions o de les festes com si el rejovenissin la pròpia edat i també els enamoraments.
Va ser un geni del modern, el va ajudar a assimilar juntament amb les idees de modernitat que va regalar a tothom, en diaris, en llibres, en les iniciatives innombrables que ara són matèria, segur, de les millors necrològiques. El rumor persistent de les previsibles conseqüències de la malaltia que tenia em portava sempre gestos seus, maneres de ser tan jove pentinant ja una edat que se li escapava pel riure, com aquella vegada que va entrar, amb Luisa Castro, tan brillant, tan estimada mare de la Xita, la filla de tots dos, tan bona escriptora també, tan jove, a un sopar en el qual oficiava tranquil José Saramago. Hi van entrar, van mirar la concurrència nocturna, els discursos que cadascun de nosaltres anava fent per mirar de fer que l’enginy propi fos millor que l’aliè, i se’n van anar com dos nens que no només estrenen amor sinó conversa i més audàcia.
Era encara aquesta Espanya que corria d’un costat a l’altre a veure què deia l’altre (Cueto, per exemple) que alimentés el de més enllà (Rubert, sense anar gaire més lluny), l’Espanya que tenia (com diria Enrique Gil Calvo, d’aquesta estirp) pressa per trigar. Les idees a poc a poc es van anar arraconant a favor de la paraula ‘nació’, i a Catalunya hi va néixer un procés que durant un temps ha entelat la discussió anterior per referir-nos més als terrossos que a les idees que han d’anar per sobre dels terrossos. I així anem perdent el temps de les idees fins que arribem a una època de fre que en alguns moments també sembla de frenopàtic. I aquí és on veig una altra vegada Rubert, al capdavant d’una manifestació en la qual era qui aplaudia l’autor intel·lectual del principi del procés que des de l’arribada del tren que portava Artur Mas de Madrid (de veure Rajoy) a Barcelona no ha deixat de prendre-li temps al futur.
Ara que ha mort Xavier Rubert de Ventós la vida em torna, junt amb el dolor i la melancolia que porta la notícia del final de ment tan audaç, tan envejada, l’alegria d’haver-lo tingut a prop. Va ajudar a fer que el temps fos millor, el seu riure, els seus gestos, la seva manera juvenil de dir no al passat, la seva audàcia per portar l’estranger a l’estadi de les idees, en les quals va ser un dels més preclars jugadors.
Gràcies, Rubert, radiografia d’un temps, d’un país.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
