Crònica

Michael Bublé, homes com els d’abans

En un xou contagiós i de tall clàssic, el cantant canadenc va fer del Sant Jordi una sala de festes

Ferran Sendra

Rugeixen els trombons. Sona ‘Feeling good’. Així comença des de fa anys tots els seus concerts. ¿I per a què canviar? Una arrencada així és una arrencada guanyadora. Michael Bublé creua l’escenari en forma d’escala com si partís els mars, a un costat la big band –ells–, a l’altra la secció de cordes –elles–, i cerca els seus objectius. Escaneja les primeres files de la zona més VIP i elegeix dos fans. Una espectadora que posa cara de certa indiferència i una altra que ensenya un cartell on ha escrit que fa 12 anys que espera aquest moment. I pam. Cap a elles. La càmera, projectada en pantalles discretes però funcionals que emmarquen l’escenari, ens mostra l’escena en pla curt. «Aniré cap a tu tota la nit», li diu a la primera, a la qual se li resisteix. I a l’altra: «¿12 anys? ¿M’has esperat 12 anys?». Salto a la fossa i vinga abraçades i petons. I Bublé ja és a la zona. A la seva zona. Una mica canalla, una mica gendre perfecte. Somriure de no-he-trencat-mai-cap-plat-però-nena-si-vols-en-trenquem-algun-junts. Bublé ha trencat el gel i el Palau Sant Jordi, tot i que quedin seients lliures i no tingui la màgia del Sands de Las Vegas, ja és la sala de festes que tenia al cap.

Notícies relacionades

Mig en anglès, mig en ‘spanglish’ –la seva dona és argentina–, el cantant canadenc anuncia un espectacle sexi. Això, diu, no és un especial de cançons de Nadal. És una nit perquè després aneu a casa i ja tal. Més somriure de «tu ja m’entens». Després, la música sempre és més formal, més seriosa del que promet. Més d’amor del de tota la vida. Michael Bublé canta clàssics a prova de bomba i cançons pròpies d’un romanticisme hipertrofiat. Sense ironia. En el videoclip d’‘I’ll never not love you’, una balada del seu últim disc, ‘Higher’, Bublé i la seva dona recreen escenes romàntiques de pel·lícules icòniques. Cal veure-ho per creure-ho. El petó de ‘Casablanca’, l’adeu tràgic de ‘Titanic’, la declaració d’amor escrita en cartells de ‘Love Actually’. La idea faria esgarrifar la generació del ‘cringe’, la que viu amb una barreja de pànic i plaer les coses que produeixen vergonya aliena. Però no al públic de Michael Bublé. O almenys, no aquesta nit. Dimecres, al Sant Jordi, sonen les declaracions d’amor més hiperbòliques possibles i ningú parpelleja. «Mai deixaré d’estimar-te», «ets la primera, l’única, ho ets tot», «sempre vas ser al meu cor», etcètera.

Les cançons de ‘Higher’ triguen a sonar. En realitat no les necessita. Podria fer aquest mateix concert sense disc nou i funcionaria igual de bé. Però entre les seves cartes guanyadores de sempre, ‘Sway’, ‘Fever’, els Bee Gees, un efervescent pupurri d’èxits d’Elvis Presley i els seus propis clàssics, apareix la potent ‘Higher’ i no desmereix per a res. ‘Smile’, que Charles Chaplin va escriure per a ‘Tiempos modernos’, la serveix en format íntim junt amb el seu pianista i li surt molt rodona. Es regala, per primera i única vegada en tota la nit, en una nota llarga i sostinguda. Perquè a tot això, Michael Bublé canta. Domina el tempo, la pausa. Té swing, té veu. Com els cantants d’abans. Com les coses que se suposa que són per a tota la vida. Com Michael Bublé. ¿Per a què canviar?

Temes:

Barcelona Michael Bublé Música

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo