Paul Auster «Als Estats Units és més fàcil aconseguir una pistola que registrar-se per votar; és una bogeria»

¿Com va sorgir la idea del llibre?

La meva història personal ja l’havia explicat fa 40 anys a ‘La invenció de la solitud’; no és res nou per als meus lectors. La idea d’aquest llibre va sorgir perquè feia anys que Spencer Ostrander, el meu gendre, fotografiava escenaris de tirotejos. I vaig pensar que podia escriure alguna cosa per acompanyar aquestes fotografies i reflexionar sobre el que els Estats Units s’estan fent a si mateixos. ¿Què fa diferent els Estats Units de qualsevol altre país desenvolupat? ¿Com hem arribat fins aquí? Em va posar malalt escriure aquest llibre, ha sigut el més difícil que he fet.

Els cotxes, el tabac i les armes, tres símbols de la identitat americana, són mortífers, però només s’ha aconseguit regular els dos primers. No obstant, opina que legislar sobre les armes crearia tanta divisió que no és la solució.

Els dos horribles tirotejos que hi va haver la setmana passada a Califòrnia en són un bon exemple. Califòrnia és un dels estats amb algunes de les millors lleis de control d’armes del país, però, fins i tot amb aquestes bones lleis, va passar el que va passar. Tenir bones lleis està bé, però és difícil fer-les complir. En aquest país és més fàcil aconseguir una pistola que registrar-se per votar, és una bogeria. N’hi ha prou amb tenir 500 dòlars en efectiu. 

¿I quina és la solució?

El problema s’acabarà només quan la gent decideixi que ja no vol més armes. I no soc capaç d’imaginar aquesta situació, mai passarà. Sempre tindrem armes i mai ens en desfarem. Hi haurà milers de morts innecessàries. Però crec que, tant si ets de dretes com d’esquerres, tant si t’agraden les pistoles com si no, si ets una persona racional –aquí hauríem de deixar fora els bojos de les armes–, l’enfocament és tractar el tema com un problema de salut pública.

Expliqui’s.

Primer de tot: si vols una arma hauries de fer un curset per saber com disparar. Fer un examen i pagar-lo. I pagar també per una llicència que hauria de costar una quantitat considerable de diners. Fa poc hi va haver un cas esborronador a Texas que il·lustra molt bé això. 

¿Quin?

Un home va ser atacat per dos més que volien robar-li en ple carrer i es va defensar disparant la seva arma. Però no sabia disparar bé i una bala va travessar un cotxet que passava per allà i va matar un nadó. És horrible. El fet és que això és legal a Texas: a aquest home no li va passar res perquè estava tenia dret a disparar a les persones que estaven intentant robar-lo. No hi ha res que els pares hi puguin fer. No és un crim matar un nadó. Una societat que permet això està gairebé boja. És increïblement estúpid permetre aquestes coses. 

Al llibre parla del paper de l’extrema dreta en la defensa a ultrança de la Segona Esmena.

La tracten com si fos una doctrina sagrada quan en realitat és realment perillosa. Per mi és una invitació a la mort. 

També compara els dos pecats originals dels Estats Units, la massacre dels nadius i l’esclavisme, amb el nazisme. És una analogia molt forta. 

La diferència és que a Berlín hi ha un Museu de l’Holocaust i a Washington no hi ha un museu dedicat als esclaus. A Alemanya estan prohibides les esvàstiques i aquí hem normalitzat la bandera confederada. Si no assumeixes que tens un passat ple de violència és impossible seguir endavant sense ella. Els Estats Units encara han d’entendre d’on venen i això explica en què s’ha convertit. Malgrat tot, l’aclaparadora majoria de nord-americans volen que hi hagi més control sobre les armes. Cal continuar intentant-ho, no podem rendir-nos. Si ens donéssim per vençuts, això seria el final com a país. No importa si sembla molt difícil. 

De fet, l’única dada optimista del llibre és que el percentatge de persones que tenen una arma ha descendit de la meitat a un terç.

Bé, la pandèmia ha fet pujar aquesta dada, ara és d’un 40%. En els últims dos o tres anys ha augmentat la venda d’armes. I, sorprenentment, cada vegada més dones estan comprant armes. Això té a veure amb com els fabricants comercialitzen els seus productes: parlen sobre les pors de la població i intenten persuadir-la dient que la seva vida serà més segura si tenen una arma. Però això no és veritat. Si tens una arma la teva vida serà més perillosa, no més segura.

Els autors de massacres tenen un perfil similar: homes joves blancs que estan enfadats amb el món. ¿Creu que el problema també es podria abordar des de la salut mental?

Sí. La majoria són homes d’uns 20 anys mentalment desequilibrats que han crescut aïllats, sentint-se molt sols, enfadats amb el món que els envolta. Hi ha alguns estats en els quals quan salten aquestes banderes vermelles s’actua, en els quals si ets inestable i amb tendència a la violència, no podràs comprar un pistola. Però una cosa és el que la gent fantasieja amb fer i una altra és el que fa. 

¿Què vol dir amb això?

Moltes persones que estan perfectament sanes tenen fantasies sobre matar les seves dones, els seus marits o els seus pares i no tenen intenció de fer-ho, tot i que tinguin aquests pensaments. Tothom té pensaments bojos, però no pots anar a la presó pels teus pensaments. És complicat. 

Molts edificis on van ocórrer tirotejos són demolits. ¿Entén aquesta pulsió per esborrar del mapa el lloc dels fets?

Entenc aquest impuls. Simplement no vols tornar a caminar més per aquest edifici. Està ple de tant horror i de records tan terribles que vols eliminar-lo. Però després hi ha altres llocs on l’edifici segueix allà i la vida continua. Depèn. Per mi la fotografia més commovedora de Spencer és la d’un camp de Pennsilvània on hi va haver un tiroteig en una escola amish i un boig va matar un munt de nenes. Van fer caure l’edifici i ara hi ha una prada bonica. És tan tràgic. Em fa tant mal veure’l.

A les fotografies no hi ha indicis de violència. 

Tampoc hi ha persones. Per mirar les imatges has d’utilitzar la teva imaginació. T’hi has de projectar, tornar al dia de la massacre. Un cop pots imaginar-te dins de l’horror, llavors estàs tenint una connexió emocional amb el llibre. Una altra de les nostres decisions va ser no incloure el nom de les víctimes i, per descomptat, de cap dels assassins. Volíem fugir de qualsevol cosa que els glorifiqués. Així que hi ha una espècie de neutralitat en les fotografies que només es pot completar amb la imaginació de l’espectador. No es tracta de mirar la foto d’un edifici, sinó del que et passa a tu per dins quan ho veus. 

Notícies relacionades

Paul Auster: "Els joves ens han demostrat que el nostre sistema ha fracassat"

Paul Auster torna amb força

El seu últim llibre, ‘La llama inmortal de Stephen Crane’, també va ser un assaig. ¿Ha perdut la fe en la ficció per explicar el món?

¡En absolut! El que passa amb els llibres és que costa moltíssim escriure’ls. De fet, fa poc que he acabat la que serà la meva pròxima novel·la, que es publicarà al novembre als Estats Units. Continuo pensant que la ficció és l’art suprem.