La cara oculta dels premis Grammy

1. La xacra del masclisme

1. La xacra del masclismeNeil Portnow, qui va ser entre el 2002 i el 2019 el president de l’Acadèmia Nacional d’Arts i Ciències de la Gravació dels Estats Units, l’entitat encarregada d’organitzar els Grammy, va fer unes desafortunades declaracions just al finalitzar la retransmissió del 2018. Al ser preguntat per ‘Variety’ sobre per què les dones només representaven el 9% dels 899 nominats aquell any, va contestar que havien «de fer un pas endavant» per tenir més presència en les futures edicions.

Les seves paraules van motivar que es viralitzés a Twitter el ‘hashtag’ #GrammysSoMale i, és clar, una onada d’indignació. P!nk, sense anar més lluny, va compartir una nota manuscrita amb els seus fans: «Les dones que treballem en la indústria de la música no necessitem fer un pas endavant, perquè això és una cosa que ja fem des del principi dels temps».

pic.twitter.com/BI861sjSZ4

— P!nk (@Pink) 29 de enero de 2018

Sheryl Crow, per la seva banda, va desitjar que la gala tornés a separar les categories femenines de les masculines, la qual cosa es va suprimir el 2012. I va afegir: «¿En qui s’inspiraran les joves per agafar una guitarra i fer rock quan gairebé totes les categories estan plenes d’homes?».

I wish the #Grammys would return to female/male categories. Who will young girls be inspired by to pick up a guitar and rock when most every category is filled with men? I'm not sure it is about women needing to “step up”, (as said by the male in charge). #GrammysSoMale https://t.co/v1rvbT3pCC

— Sheryl Crow (@SherylCrow) 29 de enero de 2018

2. Privilegi blanc

2. Privilegi blancAl llarg dels seus 65 anys d’història, només onze artistes afroamericans han obtingut el Grammy a l’Àlbum de l’Any: Stevie Wonder (el 1974, el 1975 i el 1977), Michael Jackson (1984), Lionel Richie (1985), Quincy Jones (1991), Natalie Cole (1992), Whitney Houston (1994), Lauryn Hill (1999), OutKast 2004), Ray Charles (2005), Herbie Hancock (2008) i Jon Batiste (2022). Beyoncé podria sumar-se a aquesta llista en qüestió d’hores –n’atresora 28 en total; la majoria del gènere R&B–, però fent la vista enrere resulta innegable que l’Acadèmia ha menystingut, i relegat a categories menors, els artistes de color.

Tyler, The creator, minuts després de guanyar el Millor Àlbum de Rap el 2020 per Igor, va verbalitzar amb molt encert entre bastidors: «És un fàstic que cada vegada que nosaltres, i em refereixo als que ens assemblem a mi, fem una cosa que trenca gèneres o el que sigui, sempre ho posin en la categoria de rap o urbà».

3. Circ televisiu

3. Circ televisiuAgradi o no, TikTok és l’MTV de la Generació Z. Prova d’això es pot apreciar en la categoria de Millor Artista Revelació, en què aquest any aspiren a aconseguir el gramòfon artistes tan populars a la xarxa social xinesa com Latto, Muni Long i Omar Apollo. No obstant, abans que les pantalles del mòbil marquessin les tendències, durant quatre dècades el productor executiu Ken Ehrlich va orquestrar sobre l’escenari col·laboracions impossibles com la d’Eminem i Elton John (2001), i la de Jay-Z amb Paul McCartney i Linkin Park (2006), amb l’únic objectiu de trencar els audímetres.

El 2020 va penjar els hàbit, però el cert és que abans de fer-ho es va guanyar l’antipatia de diverses estrelles. Dies previs a la gala del 2019, per exemple, va asseverar que Ariana Grande no actuaria en viu perquè «va sentir que era massa tard perquè pogués fer alguna cosa». La cantant, a part de no acudir a la cita, es va defensar a les xarxes socials: «He mantingut la boca tancada, però ara menteixes sobre mi. Puc muntar un espectacle de la nit al dia i ho saps, Ken».

Frank Ocean tampoc guarda un bon record d’ell: després de declarar a ‘The New York Times’ que el sistema de premis i nominacions «és antiquat» –de fet, va renunciar al fet que el seu disc ’Blonde’ fos considerat per als Grammy i es va negar a assistir a la cerimònia el 2017–, un ressentit Ehrlich va titllar de «fallida» i «no bona televisió» la seva interpretació de ‘Forrest Gump’ a l’edició del 2013.

Polèmiques a part, hi ha una cosa innegable: des que el productor no està al comandament de la cerimònia, les dades d’audiència deixen molt a desitjar. Si bé el 2020, el seu últim any al capdavant de l’emissió, 19,9 milions de teleespectadors van sintonitzar la CBS, la xifra es va desplomar fins als 8,8 milions el 2021 i només va remuntar lleument fins als 9,6 milions l’any passat. Ja veurem què passarà aquest diumenge.

4. La meritocràcia brilla per la seva absència

4. La meritocràcia brilla per la seva absènciaEn un revelador article publicat el 2014, Rob Kenner, periodista i membre de l’Acadèmia, va revelar alguns secrets del sistema de votació: «Els membres votants revisen les llistes de totes les gravacions elegibles en cada categoria. Se suposa que voten només en els seus camps d’especialització, i en un màxim de 9 dels 31 camps de la papereta. Ara bé, tothom pot votar per Gravació de l’Any, Àlbum de l’Any, Cançó de l’Any i Millor Artista Revelació[...]. En resum: la immensa majoria de les nominacions les elegeixen persones que tenen poca experiència real en un camp determinat. Em vaig abstenir de votar en heavy metal i clàssica perquè sé molt poc d’aquests gèneres. Però podria haver-ho fet si hagués volgut, i això em sembla un problema». Així mateix, va remarcar: «Els famosos solen rebre més vots dels despistats membres de l’Acadèmia, independentment de la qualitat del seu treball».

5. Injustícies supines

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

5. Injustícies supinesLlegendes com Jimi Hendrix, Talking Heads, Queen, The Who, Tupac Shakur, Björk, Depeche Mode i Patti Smith, per citar-ne uns quants, mai van guanyar un Grammy. Ara bé, en retrospectiva, moltes altres eleccions del comitè criden encara més l’atenció per com d’injustes que van ser.

¿Com és possible que el 1970 l’àlbum homònim de la banda de jazz rock Blood, Sweat & Tears s’imposés a l’Abbey Road de The Beatles? ¿Que el debut en llarg de Christopher Cross batés el 1981 el clàssic The Wall de Pink Floyd? ¿Que el 2001 la tornada de Steely Dan, Two Against Nature, rebés el gramòfon més important en lloc de Kid A, de Radiohead, o el supervendes The Marshall Mathers LP, d’Eminem? O, posats a citar-ne, ¿que The Weeknd no rebés ni una mísera nominació el 2011 pel seu exitós senzill Blinding Lights? Milli Vanilli van ser desposseïts del premi al Millor Artista Revelació mesos després de rebre’l el 1990, però avui dia continuen sent més recordats que alguns d’aquí citats.