‘Ciudad Victoria’, el triomf de les paraules de Salman Rushdie

I tot i que el llibre va ser escrit abans que el novel·lista, assagista i icona de la llibertat d’expressió patís a l’agost passat un atac d’odi fanàtic que va estar a punt de costar-li la vida i el va deixar justament sense visió en un ull, és un dels molts passatges en aquesta faula exuberant en què realitat i ficció es fonen en una abraçada carregada de sentit, un que els fets de l’any passat han carregat de paral·lelismes que criden a la reflexió i, també, a l’esgarrifança.

La publicació del llibre, que ha arribat a les llibreries nord-americanes aquest dimarts, s’ha rebut amb expectació i alegria. La crítica s’ha rendit al retorn de Rushdie després de dues obres en què la sàtira era l’eina per abordar la cultura i la política dels Estats Units a la seva Índia natal i en el territori de realisme màgic que ha marcat bona part de la seva obra. I s’exposa en tota la seva glòria que, com es llegeix a la novel·la, «el miraculós i el quotidià són dues meitats d’un mateix tot».

Realitat i ficció

 ‘Ciudad Victoria’ és un llibre d’imaginació, prosa i simbolisme que es desborden sobre capes de context històric, polític i cultural. Perquè Vijayanagar, el regne sobre el naixement i avatars del qual parla la novel·la batejant-lo com Bisnaga, va existir en realitat entre els segles XIV i XVI al sud de l’Índia i les seves ruïnes, ara conegudes com Hampi, formen part del Patrimoni Mundial designat per la Unesco. També van ser reals Hukka i Bukka, els dos primers regents, i els poderosos exèrcits d’elefants, i les batalles amb sultanats del nord, i l’arribada d’estrangers com els portuguesos.

Va succeir també en realitat un sacrifici d’autoimmolació de dones que marcaria per sempre la vida de Kampana, la protagonista i vehicle de la divinitat ideada per la ment de Rushdie. I ella li atribueix no només la màgica creació del regne i dels records dels seus habitants, a qui a través de murmuris dona la memòria d’una història inexistent, «fantasies que creen la veritat», sinó l’autoria del Jaraparajaya (Victòria i derrota), un manuscrit en sànscrit que va deixar escrit abans de morir als 247 anys i que és relatat per al lector traduït a un «llenguatge més planer» per un narrador que, assegura, «no és ni un erudit ni un poeta sinó un simple contacontes».

En la història d’aquest regne segons la construeix Rushdie jugant amb el llenguatge hi ha un recordatori fabulat dels conflictes entre allò multicultural, plural, igualitari, agradable i lliure davant el fonamentalisme, l’ortodòxia, la beateria, l’extremisme, el fanatisme, els odis sectaris, la ignorància i la intolerància. El llibre és, així mateix, el retrat d’una utopia d’un món de dones no sotmeses al patriarcat, de pau i integració, d’un estat amb aspiracions.

És també un al·legat contra la desmemoria històrica i l’esborrament del passat, més necessari si és possible en un moment en què a l’Índia d’avui, i sota el mandat de Narendra Mori, el nacionalisme hinduista mira d’esborrar el llegat islàmic. I és, potser sobretot, una celebració de la narració com una vocació sagrada. Kampana, «per curar la multitud de la seva irrealitat... havia recorregut a la ficció». Rushdie també

‘Ciudad Victoria’ és, com ha escrit el ‘Financial Times’, una novel·la «profundament entretinguda» i «profundament fascinant». És també el «conte de fades amb sentit de la diversió contagiós» que descriu ‘The Guardian’, i el «triomf» de què parla ‘The Atlantic’, que llegeix a les seves pàgines un dels treballs «més encantadors» de Rushdie.

El plaer de construir un món

En l’única entrevista que ha ofert fins a la data després de l’atac, que es va desenvolupar el desembre a les oficines novaiorqueses del seu agent, Andrew Wylie, i que va ser publicada aquest dilluns a ‘The New Yorker’, l’autor va accedir a parlar de l’atac, però realment buscava trobar-se una altra vegada entre llibres i parlar de literatura i de la seva última creació. «El que més m’importa», va dir.

Rushdie va explicar que li va costar 15 anys trobar la història de ‘Ciudad Victoria’ i que «va ser molt difícil trobar la veu del llibre». Va dir també que no sabia d’on havia arribat Kampana («Simplement va aparèixer al meu cap»). Però quan va tenir veu, protagonista i un perquè va poder entregar-se al plaure de poder dedicar-se a «construir un món, tenir el plaer de crear un gran quadro».

Notícies relacionades

Salman Rushdie: perseguit per la traïció

La vida de Salman Rushdie després de l’atac: malsons, teràpia i rehabilitació

«M’interessa més i més el principi de plaure», deia Rushdie en aquesta entrevista, en la qual deixava també perles com la idea que «quan ets jove has de fingir saviesa, quan ets gran has de fingir energia». I ara està convençut que «el propòsit de l’art és donar alegria. Abans pensava que no era el cor de la qüestió».

Amb la saga de Kampana i de Bisnaga ho aconsegueix. El seu amic i també escriptor Hari Kunzru va dir recentment a ‘The New York Times’ que es tracta d’«un llibre extravagant» que mostra Rushdie «expressant totes les seves capacitats i utilitzant tot el seu poder creatiu. I això ens hauria de recordar –va afegir Kunrzru– que és un novel·lista i comptador d’històries més que un símbol polític». No li falta raó. Com diu l’última frase del llibre, de Pampa Kampana i de Rushdie: «Les paraules són els únics vencedors».