Tornada editorial i personal
La vida de Salman Rushdie després de l’atac: malsons, teràpia i rehabilitació
L’autor, que publica aquesta setmana la seva novel·la ‘Ciudad Victoria’, ha concedit la primera entrevista després de l’agressió de l’agost: «Escric, però és una combinació de buit i brossa»
«El que passa demà és més important que el que va passar ahir. I el meu sentiment dominant és gratitud», diu a ‘The New Yorker’
A Salman Rushdie li agradaria que la gent llegeixi ‘Ciudad Victoria’, la seva última i exuberant novel·la, com es llegeixen els bons llibres: capturats per la història que explica, ansiosos per passar la pàgina, desitjosos de saber què passa a continuació. Espera, de fet, que amb la publicació del llibre, que aquest dimarts arriba a les llibreries dels Estats Units i dijous a les d’Espanya (Penguin Random House), «fins a cert punt canviï el tema». Però «el tema» és en certa manera ineludible, i Rushdie ho sap. «Sempre he pensat que els meus llibres són més interessants que la meva vida. Desafortunadament, el món no sembla estar-hi d’acord», va dir al desembre l’autor de 75 anys a David Remnick, el director de la revista ‘The New Yorker’.
Aquesta entrevista, que ha vist la llum aquest dilluns integrada tant en un ampli perfil com en un pòdcast, és la primera i per ara l’única que Rushdie ha concedit després de la brutal agressió de la qual va ser víctima el 12 d’agost. Aquell dia, quan es disposava a fer una xerrada a Chautauqua, a l’estat de Nova York, Hadi Matar, un noi musulmà de 24 anys radicalitzat i mogut per la fàtua que l’aiatol·là Khomeini va emetre el 1989 contra l’autor d’‘Els versos satànics’, li va assestar 15 punyalades durant 27 eterns segons.
Malgrat aquest atac «colossal», Rushdie es va salvar, gràcies a la ràpida actuació d’un bomber i quatre metges que eren entre el públic, van pujar a l’escenari i van evitar que es dessagnés; gràcies al trasllat en helicòpter, i gràcies a l’«extraordinari equip de doctors» que el va atendre les sis setmanes que va passar ingressat. Hi va haver també «molta sort», perquè creu que «era més probable que no haver sobreviscut» a aquestes punyalades a la cara, el coll, el braç i l’abdomen.
Seqüeles
Se sent «afortunat», tot i que va perdre la vista a l’ull dret, sobre el qual ara les ulleres que duu tenen un vidre tintat. Segueix, a més, un procés ardu de rehabilitació, incloent-hi la de la mà esquerra, a la qual ha anat recuperant a poc a poc la sensibilitat al polze i l’índex i en una part del palmell. Manté, això, sí, dificultats per teclejar i, tot i que menys, també per escriure a mà. «He estat millor, però, tenint en compte el que va passar, no estic tan malament», ha dit amb humor sec.
Les cicatrius i seqüeles de Rushdie, que ha perdut 20 quilos, no són només les físiques que mostra el dramàtic i poderós retrat en blanc i negre fet per Richard Burbridge i que acompanya el perfil de ‘The New Yorker’ (al qual el mateix escriptor va afegir a Twitter amb el seu sentit de l’humor una foto «més prosaica», tot i que després la va esborrar). Són també internes. I tancar aquestes darreres requerirà més temps.
David Remnick on the defiance of Salman Rushdie https://t.co/MgD6ieG1Ne
— New Yorker Fiction (@NYerFiction) 6 de febrero de 2023
Sempre havia tingut, diu, «el gran regal del son», però des de l’atac hi ha hagut «malsons, no exactament de l’incident, però aterridors», tot i que van disminuint. I l’autor, que continua acudint a un terapeuta que veia ja abans de l’atac, recorda que «existeix l’estrès posttraumàtic». Són diverses coses que fan que ara li sigui «molt difícil escriure» i ha explicat aquesta dificultat fins i tot quan intenta «tornar lentament a la vida de l’escriptor». «M’assec i no ocorre res. Escric, però és una combinació de buit i brossa. El que escric un dia ho esborro al següent. No he sortit d’aquest bosc encara, realment», explica.
Només troba un culpable de la seva situació: «Ell», Matar, un noi del qual no sap bé el que pensa, que no coneix, del qual només ha vist la «idiota entrevista» que va donar menys d’una setmana després de l’atac al tabloide ‘New York Post’ (entrevista que, diu, «només un idiota faria»). I assumeix que descobrirà més sobre el seu atacant al judici, al qual Matar s’enfronta a un càrrec d’intent d’assassinat en segon grau que podria comportar una pena de 25 anys de presó, però l’inici del qual la fiscalia de Chautauqua no espera per a abans de finals d’aquest any o principis del pròxim.
Un llibre
Rushdie està convençut que «haurà d’escriure» de l’atac. Però aquesta vegada, a diferència de les seves memòries anteriors, ‘Joseph Anton’, no serà en tercera persona. Amb un humor que no va aconseguir segar l’acer del ganivet, i en un joc de paraules en anglès en què fonèticament ull (eye) sona igual que jo (I), Rushdie assegura: «aquesta vegada tinc una «‘eye story’».
Més seriosament, assegura que també li dona «raó artística per pensar en això». I, davant la tendència dels seus treballs anteriors (panoràmics, amb molts personatges, moltes generacions, molts llocs), vol obrir-se al tipus de llibre que no ha escrit encara: «el que es concentra al microscopi i fa un univers a partir d’allà».
«Mirar cap endavant»
Malgrat obrir-se i explicar, per exemple, que no sap si pot viatjar o anar enlloc («es tracta de si estic llest o no, no és si puc o no»), Rushdie continua com sempre intentant «amb totes les forces no adoptar el paper de víctima». I, sens dubte, no es mostra com a tal. «Soc aquí ara», assenyala. «Una de les maneres en què he lidiat amb tot això és mirar cap a davant i no cap enrere. El que passa demà és més important que el que va passar ahir. I el meu sentiment dominant és gratitud».
El que no hi ha és penediment, ni tampoc per baixar la guàrdia després d’instal·lar-se l’any 2000 a Nova York i viure sense la protecció que va tenir a Londres durant la dècada posterior a la fàtua (una cosa que ara ha hagut de replantejar-se). «Em pregunto si va ser un error i no en sé la resposta», admet. «He tingut més de 20 anys de vida, així que ¿és això un error? També he escrit molts llibres. ‘Els versos satànics’ van ser el meu cinquè llibre publicat, la meva quarta novel·la editada, i aquest (‘Ciudad Victoria’, que va escriure abans de l’agressió) és el 21è, així que tres quarts de la meva vida com a escriptor van succeir des de la fàtua. En certa manera, no pots lamentar la teva vida», sentencia.
Notícies relacionades
