Josep Maria Espinàs s’acomiada cantant ‘Clopin-clopant’ i sense aplaudiments

No deu haver passat gaire sovint que en un funeral, un difunt, de cos present, s’acomiadi cantant de viva veu. És habitual que en l’últim adeu d’un músic soni una de les seves cançons. O fins i tot que hagi deixat com a explícita última voluntat la banda sonora del seu adeu. Però el comiat musical de Josep Maria Espinàs, aquest matí a Barcelona, ha anat un pas més enllà. Sense estridències, però amb el punt de lleugera extravagància que distingeix el calmat de l’insubstancial, l’original de l’adotzenat. Se sabia que l’escriptor, columnista, col·laborador d’EL PERIÓDICO durant dues dècades, fins a la seva última columna el novembre del 2019, feia anys que parlava de la música que sonaria el dia que arribés l’hora. Pocs coneixien que va deixar gravat el 2014 un CD en el qual cantava, acompanyat al piano pel mestre Borrull, les tres cançons amb què ahir es va acomiadar dels presents. Swing i chanson. Amb la lletra traduïda al català i amb una veu ja temptativa, ‘Summertime’ de George Gershwing, ‘As time goes by’ de Dooley Wilson i ‘Clopin-clopant’ d’Yves Montand. Una lletra en la qual el cor de qui canta es va acomiadant de la vida, a poc a poc.

La cançó s’ha acabat i s’ha fet el silenci a la capella del tanatori de Sancho de Ávila. Així ho va voler l’escriptor que, com va recordar la seva editora i molt més Isabel Martí, en el minut u de l’acte fúnebre, no volia un sol aplaudiment. «No és un espectacle, no és un teatre, és un enterrament. Que s’aplaudeixi en aquestes circumstàncies ho trobava molt insensible, una cosa que l’obsessionava».

A ningú se li hauria ocorregut fer-ho, com a ningú se li va ocórrer fa exactament quatre anys, el mateix dia de febrer i exactament al mateix lloc, quan va acomiadar amb la veu trencada la seva filla Olga amb una mà sobre el fèretre, cantant la cançó que a tots dos els agradava entonar, la ‘Piccolisima serenata’. Aquell dia va començar, de fet, el seu adeu.

Més presència a l’auditori de companys en les diverses fases del seu pas pel periodisme o l’edició que del món de les lletres que el va mirar per sobre de l’espatlla. Personalitats públiques: la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe, el president d’Òmnium, Xavier Antich, el del Barça, Joan Laporta, i la presidenta suspesa del Parlament, Laura Borràs.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La seva neta ha llegit un text, en el qual li devia anar rondant la dificultat que va acabar amb la seva vida d’escriptor. «Memòria, vella amiga, perquè no em visites com abans». La cerimònia, estrictament laica i amb una escenografia sense els detalls peculiars de la capella ardent en el Palau de la Generalitat (va escriure que ell mai havia sigut un descregut perquè per a això és necessari haver cregut abans) s’ha succeït amb intervencions de persones amb qui el van unir forts llaços en cada un dels aspectes de la seva vida.

Antoni Bassas, amb qui compartia matins a la ràdio i qui va lamentar que «aquest país» no hagués arribat a tenir mai «el to i la sensibilitat» de l’escriptor. I la transversalitat, podríem afegir, que va fer que alguns deixessin de sentir-lo seu i d’altres no l’arribessin a ferse’l del tot, cosa que parla millor d’ell que del que ha arribat a ser aquest país. La Carme, del ‘seu’ restaurant, Casa Lázaro. Mònica Terribas, que li escrivia cartes amb 24 anys. El Carlos i el Dani, que eren dos nens que el van acollir a casa durant un diluvi en el seu viatge a peu a la Llitera van continuar sent amics de per vida. Salvador Cardús, autor de la quadra de la seva editorial La Campana que el va retratar com a «amablement incòmode» per no emmotllar-se a cap motllo preconcebut gràcies a la seva «radical independència personal i insubornable llibertat de pensament». Eva Piquer, que va intentar acabar amb ell un llibre sobre les seves idees sobre l’escriptura que la malaltia va fer impossible. Xavier Antich, una de les rares excepcions, segons Isabel Martí, que des de l’acadèmia s’han pres seriosament que Espinàs fos (paraules d’Antich) «un home destacat de la intel·lectualitat catalana», amb la rara capacitat d’escoltar. Bernat Dedeu, perquè també hi hagués algú amablement incòmode com ell i que recordés algun dels poc habituals pronunciaments polítics del finat, pronunciat quan es negociava a la baixa l’Estatut i segons ell, vàlid avui. «Tots aquests que han destruït el país en els últims anys i que ara fan veure que volen reconstruir-lo...» I finalment, el seu net Ricard Espinàs i el seu fill Josep Espinàs. I per acabar, la veu gravada d’Espinàs, explicant que aquest era el seu adeu sense voluntat de «transcendència», intentant transmetre «allò que tant he volgut, la tendresa en totes les seves manifestacions».