Cinc cançons sublims per reivindicar el talent de Burt Bacharach

El novembre de 1963, Dionne Warwick va entrar als estudis Bell Sound de Nova York per gravar tres cançons de Burt Bacharach i Hal David: ‘Anyone who had a heart, Walk on by’ i ‘In the land of make believe’. La primera es va publicar com a senzill a finals d’aquell mateix mes i va suposar la primera entrada al Top 10 de la cantant de Nova Jersey. Diu la llegenda que Bacharach i David van acabar d’escriure la cançó just abans de començar la sessió i, tot i així, Warwick la va clavar a la primera presa. El ‘single’ va ser un èxit no només als Estats Units, sinó també al Canadà, Austràlia, els Països Baixos, Bèlgica i Espanya. Al Regne Unit, tanmateix, se li va donar preeminència a la versió gravada per Cilla Black, que va arribar al número u.

Composta per a la banda sonora de ‘Casino Royale’ (1967), una paròdia dels films de James Bond, Bacharach la va concebre com una peça instrumental plena d’exotisme i sensualitat (el compositor es va inspirar en els moviments d’Ursula Andress en una escena de la pel·lícula). El seu aire de bossa nova va atraure l’interès del saxofonista Stan Getz, que va gravar (i va publicar) una versió pel seu compte abans que Hal David li afegís una lletra. La interpretació vocal a càrrec de Dusty Springfield va ser la que finalment es va incloure a la pel·lícula i va merèixer una nominació a l’Oscar. La cançó ha sigut versionada per multitud d’artistes, de Nina Simone i Diana Krall als Four Tops i Sérgio Mendes.

Una de les composicions més memorables del tàndem Bacharach-David va estar a punt de no veure la llum perquè els seus autors no els convencia la versió que l’abril de 1966 va gravar Dionne Warwick (a Bacharach li semblava excessivament accelerada). La peça va ser finalment inclosa a l’elapé de Warwick ‘The windows of the world’, de setembre de 1967, i va cridar tant l’atenció dels discjòqueis nord-americans que la discogràfica la va llançar com ‘single’ i va arribar al número quatre a les llistes d’èxits. Al cap d’uns mesos, Aretha Franklin va recuperar la cançó per a l’àlbum ‘Aretha Now’ (1968) en una versió atòmica propulsada pel piano de Clayton Ivey i els cors de The Sweet Inspirations. També va ser publicada com a senzill. El 1987, la revista britànica ‘New Musical Express’ la va elegir com el millor ‘single’ de tots els temps.

B. J. Thomas va ser reclutat per interpretar el tema principal de la pel·lícula ‘Dos hombres y un destino’ després que Bob Dylan i Ray Steven rebutgessin l’oferiment. Gravada en set preses, la cançó combina un cert aire de music-hall melancòlic amb una lletra completament optimista; el contrast va desconcertar en principi els programadors i el públic, i el ‘single’, publicat l’octubre de 1969, no va pujar a les llistes fins que la pel·lícula es va estrenar amb enorme èxit dos mesos després. Va vendre més de dos milions de còpies en les setmanes següents i va conquerir l’Oscar a la millor cançó el 1970. Aquell mateix any, Julio Iglesias va gravar una entranyable versió (en anglès) per al seu segon elapé.

Richard Chamberlain, Dionne Warwick i Dusty Springfield van gravar aquesta composició de Bacharach i David abans que Herb Alpert suggerís els Carpenters el 1969, que li havien de donar una oportunitat. Recolzats per Bacharach, que havia quedat molt favorablement impressionat per l’àlbum de debut del duo, ‘Offering’, els Carpenters van adaptar la cançó amb l’ajuda del bateria Hal Blaine i la van publicar com el ‘single’ principal del seu segon elapé, ‘Close to you’. Va arribar al número u als Estats Units i va guanyar un Grammy. Bacharach, mai mesquí a l’hora de reconèixer el talent aliè, va declarar públicament que l’arranjament de Richard Carpenter era «molt millor» que el seu.