Brian Johnson (AC/DC): «És un gran alegria tornar a sentir les guitarres després d’haver-me quedat sord»

¿Com estan les seves orelles?

Afortunadament, tenim el meravellós nou invent del professor Stephen Ambrose. El vaig utilitzar fa uns mesos en el concert d’homenatge a Taylor Hawkins [el bateria de Foo Fighters, mort el 25 de març del 2022], a Wembley, i va ser fantàstic. També el vaig utilitzar en els assajos amb AC/DC [per al ‘tour’ de ‘Power up’, del 2020], però llavors va arribar la covid i no vam poder fer la gira. ¡Funciona! Soc molt feliç perquè vaig pensar que era el final. Era en un pou profund i fosc del qual pensava que no sortiria. És una gran alegria tornar a escoltar les guitarres, la melodia, tot.

¿Alguna vegada ha maleït el volum brutal al qual toca AC/DC?

Bé, és part de l’espectacle. La gent que treballa en fàbriques ho anomena lesions relacionades amb la feina. El volum és una part molt important de l’excitació del xou. Aquest és el misteri que molts crítics musicals no entenen o almenys no entenien, ara sembla que sí que ho entenen. ‘¡És només soroll!’, deien. Però els fans sí que ho entenien. Entenien el poder del volum i AC/DC no podia fallar-los. Suma-li les petites bandes en les quals vaig estar abans d’AC/DC. Arriba un moment en què passa factura a les orelles. Hi ha un munt de músics afectats, tot i que pocs tant com jo. El cas és que torno a ser totalment capaç de fer la meva feina. Però soc molt més vell.

¿Com se sentia als 32 anys cantant al capdavant de Geordie II en clubs per a treballadors, sense cap perspectiva de gravar ni pujar en l’escalafó del rock?

Geordie II va ser una de les bandes més alegres i divertides en les quals he sigut. Tots els membres eren personatges meravellosos. Quan vaig rebre la primera trucada per fer una prova amb AC/DC em vaig plantejar seriosament no acudir-hi perquè amb Geordie havia acabat fart del gran tinglado de Londres, i jo era feliç amb el meu petit negoci i el meu petit grup. Temia que tornessin a trepitjar-me.

Però va acudir a l’assaig.

A dos. No m’ho vaig creure fins que Malcolm [Young, guitarra rítmica d’AC/DC] em va trucar. Era un dissabte. Acabava de tornar a casa dels meus pares, on vivia, de jugar unes partides de billar al pub amb els meus amics. La mare i el pare eren a casa. Li havia comprat una ampolla de whisky al pare perquè era el seu aniversari. Va sonar el telèfon i Malcolm va dir: ‘¿Vols gravar un àlbum amb nosaltres?’ Li vaig demanar que tornés a trucar-me en deu minuts. Per saber que no era una broma. I Malcolm va tornar a trucar. Vam quedar que el mànager em trucaria dilluns per arreglar-ho tot.

Un conte de fades, ¿no?

Exactament. L’hi vaig explicar a la meva mare i va dir: ‘Ah, que bé. ¿Vols una tassa de cafè?’ No entenia el que significava. ¡El que vaig fer va ser obrir l’ampolla de whisky que havia comprat per al meu pare! Quan l’hi vaig explicar als nois de Geordie II els vaig dir que no es preocupessin, que segur que en dues setmanes estaria de tornada perquè l’hauria cagat en alguna cosa. Però van seguir les sis setmanes més fantàstiques de la meva vida, gravant a les Bahames ‘Back in black’, que ni tan sols estava escrit. I fins avui.

¿Què va aprendre actuant amb Geordie II en locals de l’àrea de Newcastle del Working Men’s Club and Institute Union?

Moltes coses. A aquests clubs anaven miners i treballadors siderúrgics que pagaven 50 penics, s’establien allà molt seriosos i esperaven que els fessis passar una bona estona a canvi dels seus valuosos diners. Era un públic dur. El rock els importava un rave, de fet no podies ser gaire sorollós, però si sabies com fer-ho te’ls posaves a la butxaca. ‘Don’t let me be misunderstood’ era una de les nostres millors cartes. L’humor hi ajudava. El nostre bateria, Davy Whittaker, havia anat a veure actuar Pavarotti. Jo li preguntava: ‘¿Et va agradar Pavarotti?’ ‘No, em van fer fora de l’espectacle’, responia. ‘¿Per què?’ ‘Bé, a Pavarotti no li agrada que cantin amb ell’.

¿Recorda la seva primera actuació amb AC/DC?

Sí. Va ser a Namur, a Bèlgica, i va ser una bogeria. S’havia decidit fer una cosa tranquil·la per provar les cançons de ‘Back in black’, que encara no s’havia publicat. Un xou per a 2.000 convidats. Però la nit del concert hi havia aquestes 2.000 persones dins i 2.000 xavals més fora, i això que no hi havia telèfons mòbils. Es van obrir les portes per a tothom. Em vaig sentir com quan vaig fer el primer salt amb paracaigudes, però aquesta vegada sense paracaigudes. Estava ple de pancartes en memòria de Bon Scott, i jo allà al mig. Al final del bolo Malcolm em va dir: ‘Bona feina’. Vaig sobreviure. Va ser una nit molt especial per a mi.

¿Què li va semblar la revolta punk?

Música passada de moda, antiga. Molta d’aquesta música era porqueria, realment dolenta. Però tota mena de música té dret a existir. Després van venir els nous romàntics amb els seus pentinats amb laca i tot això, i allà érem AC/DC amb els nostres texans i samarretes. AC/DC no ha seguit cap moda. Per contra, a Geordie la discogràfica ens imposava com vestir i com sonar, i això va matar el grup.

¿De veritat no havia provat cap droga abans d’AC/DC, com explica en el llibre?

No n’hi havia en el meu cercle. Al meu Newcastle, de classe obrera, els cigarrets eren l’única droga. Era difícil fins i tot aconseguir una ampolla de vi. Bevíem cervesa, és clar, i potser algun whisky els dissabtes, però no hi havia drogues. Ni tan sols haixix. El primer porro que vaig fumar va ser un que va fer Cliff Williams [baixista d’AC/DC] per celebrar que la dona de Malcolm havia tingut una nena. Vaig tosir durant 20 minuts. Però se’m va posar un somriure d’orella a orella. Vam posar una barreja encara crua de ‘You shook me all night long’ i em va semblar la millor cançó de rock and roll del món. Després em vaig quedar grogui.

¿Pot imaginar com hauria sigut la seva vida si no hagués rebut la miraculosa trucada d’AC/DC el 1980?

Ni idea. Poc després va començar el declivi dels clubs per a treballadors a causa del tancament de fàbriques i l’atur, però encara hauria tingut el meu petit negoci. El que és segur és que hauria continuat cantant. Els meus herois són els humoristes, però no tinc el talent necessari. Potser m’hauria unit a una església.

¿Què opina de Margaret Thatcher?

Era el dimoni per als treballadors. Per a mi va ser complicat perquè els sindicats van intentar enderrocar el Govern amb vagues, i això no em va agradar perquè el Govern havia sigut votat per la gent. Ella es va mantenir ferma. Els polítics són paraules, paraules i paraules. Thatcher va actuar, va fer alguna cosa, i això he d’admirar-ho. Potser no va ser tan dolenta com se la pinta. L’assumpte és que mai has de confiar en un polític. La meva teoria és que si no votes, els polítics no tenen feina. Hi ha altres maneres de governar un país més enllà dels polítics. No necessitem polítics sinó persones sàvies. ¿Com pot ser ministre de Transport algú que no sap res de camions, carreteres i trens? Si no votem, els polítics desapareixeran.

¿Es considera un heroi de la classe obrera?

Per al carro. Mai em veuria d’una forma tan elevada. Soc de classe obrera i estic orgullós de ser-ho, però... Qualsevol fill de la classe obrera que tira endavant és un heroi per a mi, i ja no et dic si arriba a cert nivell. Perquè és molt difícil.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿S’ha plantejat demanar drets d’imatge als productors de ‘Peaky blinders’ per l’ús de la gorra de drap que vostè va convertir en icona de la cultura pop?

Ei, sí que mereixeria uns diners per això. ¡Pren-ne nota! [li diu al seu mànager]. Ara seriosament: quan jo era jove tots els homes, i dic tots, la portaven. A la sortida dels torns de les fàbriques veies centenars i centenars d’aquestes gorres. Fins i tot hi havia un personatge de còmic molt famós a escala nacional, Andy Capp, que es caracteritzava per aquesta gorra, i era un ‘geordie’ [natural de la regió de Newcastle]. Me la vaig posar per primera vegada en un concert de Geordie II al qual vaig acudir, com tantes vegades, directe de la feina, però en aquesta ocasió, a la mitja part, tenia els ulls vermells a causa de la goma d’enganxar i altres merdes que tenia als cabells i que s’havien barrejat amb la suor. El meu germà Maurice em va deixar la seva gorra per a la segona part del concert i al públic li va encantar. Amb la gorra era un més d’ells, un altre ‘geordie’. Des d’aleshores es va convertir en la meva manteta blava o el meu osset de peluix, no podia sortir a l’escenari sense ella. Tothom vol ser recordat per alguna cosa, i la gorra de drap no em sembla mal motiu.