Laura Lippman: «L’homicidi d’una dona negra no es considera notícia»

El llaç entre les dues morts és la Maddie, una mestressa de casa i mare de 36 anys «amb una vida meravellosa però en la qual no és feliç ni se sent realitzada. Així que es divorcia, té sexe amb un policia negre i intenta triomfar com a periodista en un món copat per homes. «Sí, és una dona blanca que utilitza la mort d’una dona negra per a la seva ambició professional», assumeix Lippman, que després de 20 anys com a periodista és una autora premiada d’una vintena de novel·les negres. Aquest any, a més, AppleTV+ estrenarà una minisèrie de ‘La dama del lago’, amb Natalie Portman i Lupita Nyong’o.

Històries d’assetjament

Antics col·legues periodistes del seu pare van ajudar l’autora de ‘Piel quemada’ a reflectir aquelles «redaccions supersexistes en què a les dones els era tan difícil treballar i en què era impensable que poguessin ser columnistes». «Tampoc havia canviat tant en els vuitanta, quan jo vaig començar. Les dones de la meva edat es van veure sotmeses a molt assetjament. No voldria que les noies joves passin pel que vaig passar jo», se sincera quan rememora «una història terrible»: «Vaig trobar missatges molt desagradables sobre mi i el meu cos que s’havien enviat tres homes. Es va investigar i només els van dir: ‘no ho feu més’. I jo vaig haver de continuar seient al costat d’aquests senyors com si res». També va rebre, confessa, assetjament per part d’algunes fonts. «Havies de ser molt llesta per esquivar-los sense perdre’ls, perquè volies que et continuessin informant. Et dius que ets forta i ho superes, però el món ha perdut moltes dones valuoses que no han suportat aquesta pressió i que han abandonat les seves feines». 

«És terrible que la Maddie interrogui les famílies de les víctimes amb aquesta manca d’empatia i d’amabilitat. No s’atura a pensar, vol explicar històries d’interès humà però en realitat no li importen les persones. ¡Espero no assemblar-m’hi en això! No cal que els personatges agradin o semblin agradables, però sí carismàtics», somriu qui, com a periodista, va prioritzar «les històries de les persones normals i corrents». L’article del qual està més orgullosa és un, afirma, «sobre un nano de 10 anys el seu últim dia d’escola», perquè va intentar «escriure’l des del seu punt de vista i amb la seva veu dolça i única, sense intencions amagades.» 

Lippman ensenya un Baltimore diferent però igual de real que el de la droga i la corrupció policial i política que va reflectir el seu exmarit David Simon en la televisiva ‘The Wire’. «La sèrie va mostrar la coneguda ‘papallona negra’: una ciutat amb el cor blanc i de classe mitjana al centre i dues ales negres a l’est i l’oest. Molta gent mai surt de la seva àrea, jo sí. Després de deixar el ‘Baltimore Sun’, en el qual em vaig especialitzar en temes de pobresa, vaig ser durant 10 anys voluntària en un menjador social. No vull perdre el contacte amb el món».

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

«S’escriu sobre Baltimore com una ciutat de blancs i immigrants europeus. Però és molt més: hi ha blancs i negres, rics i pobres, joves i grans...», explica. Per això Lippman esquitxa la trama de capítols breus en què dona veu a gent dispar que es troba amb la protagonista. «És un cor amb el qual vaig teixir un tapís, un mosaic de la ciutat, i vaig visibilitzar tota aquesta gent i les seves històries, que no se solen conèixer, com la d’una cambrera que arriba dels pobles negres del sud o un homosexual que no ha sortit de l’armari».