Ruper Ordorika: «Ens pensem que ho sabem tot, però som fills de la colònia»

Cantar música amb sonoritats cubanes en eusquera: ¿una excèntrica ocurrència? Ruper Ordorika s’hi va posar amorosament al seu últim disc, ‘Amour eta toujours’, i podem veure-ho, acompanyat d’imatges de l’Havana vella i del passeig marítim, al vídeo de la cançó ‘Santa Anara’, embolicat en els dolços timbres del tres cubà i de les percussions antillanes. Tot un gir estilístic, o «un parèntesi», en la trajectòria d’un músic que se sent «anglòfil» i integrant de «la generació del rock».

Potser despistant una mica més, el disc barreja el francès en el títol, al·lusió a un poema de Joseba Sarrionandia que ve a ironitzar amb el significat profund de vocables tan transitats al cançoner universal com «amor» i «sempre». Ordorika ho associa a «la gran veritat» que poden atresorar els clixés poètics. «Amb l’aparença de cançons idiotes, parlen de moltes coses. Això es veu molt en el repertori tradicional i en el mateix so cubà», reflexiona aquest trobador d’Oñate (Guipúscoa), alt referent de la cançó en eusquera amb més de quatre dècades de trajectòria.

D’un altre món

Servint aquesta idea, Ordorika s’introdueix en l’imaginari cubà estirant un fil connectat amb la seva pròpia memòria: el seu primer viatge a Cuba, deu fer unes tres dècades, integrant una caravana de creadors bascos (Hertzainak, Laboa, Atxaga, Arguiñano), i altres de posteriors en els quals va arribar a confraternitzar amb músics de l’illa. Va ser el seu antic mànager Matxitxa, establert des de fa anys a l’Havana, que el va empènyer a afrontar un projecte que, artísticament, deixava diversos interrogants. «Vaig anar escrivint unes cançons mirant de respectar la clau cubana i utilitzant un fraseig que em fes sentir còmode. Hi va haver un aprenentatge, perquè jo vinc d’un altre món».

El cançoner, que s’hauria gravat a l’Havana si la pandèmia no s’hagués creuat al camí, presenta «un canvi tímbric molt gran» per a Ordorika. Allà ha filtrat la seva volença, sobretot, per «les formes més primitives del so cubà», diu, esmentant com a referents les llunyanes gravacions de la trobadora María Teresa Vera (1895-1965) i, més a prop en el temps, als 90, les cites de Pablo Milanés amb Compay Segundo i el guitarrista Octavio Sánchez, Cotán, poc abans que esclatés el fenomen de ‘Buena Vista Social Club’.

L’astre soviètic

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El material de l’àlbum, en el qual intervé el bateria novaiorquès Kenny Wollesen (de currículum imponent: Tom Waits, John Zorn, Norah Jones), és propi, amb l’excepció del tema, ‘Vladimirrena’, de l’astre musical rus, ja mort, Vladímir Visotsky. «Era una estrella en temps de l’URSS i el vaig conèixer a l’Havana», explica. La qual cosa transmet un missatge associat a tot el disc. «Moltes vegades ens pensem que ho sabem tot, perquè som al Primer Món, però som fills de la colònia i hi ha realitats paral·leles de les quals som ignorants».

Barcelona forma part del seu circuit i el seu «territori natural», on ha viscut nits significatives com la del Grec de 1996, a la plaça de Rei (on va comptar amb els seus amics Quimi Portet i Manolo García). Aquest dissabte, al Barradas (Barnasants), es mostrarà en un inèdit format de sextet. I el mes que ve publicarà un nou disc, un directe dels seus recitals amb Bernardo Atxaga, desafiant una vegada més les adverses condicions ambientals. «Cantar en eusquera et treu d’allò homologat, exigeix més al programador i et fa difícil moure’t amb garanties. Però això ja ho sabem, que portem temps en això».