Contra la violació, castració: Mathieu Menegaux posa en marxa el debat

A finals dels setanta, a Txecoslovàquia, una estudiant de Veterinària de 18 anys va fer autoestop. Dos homes la van pujar al seu camió, la van violar durant tres hores i la van deixar a la porta de casa seva com si no hagués passat res. Ella va tenir la sang freda de preguntar-los si volien repetir. Van tornar i ella els va castrar. És la història real que va inspirar Mathieu Menegaux (París, 1967) per escriure ‘Mujeres de armas tomar’ (Alba Editorial), que presenta a BCNegra i en la qual convida el lector a plantejar-se què faria si fos membre d’un jurat popular que ha de jutjar una víctima que s’ha convertit en botxí.

En la ficció, la protagonista és Mathilde Collignon, ginecòloga i mare que arriba davant el tribunal el juny del 2020, després de tres anys de presó preventiva per venjar-se dels seus dos violadors. «La novel·la obre un debat sobre si és justificable fer justícia pel seu compte. Jo crec que no, si tothom ho fes no podríem conviure. Porto a reflexionar sobre què hauria fet cadascú en el seu lloc o en el del jurat. No és legítima defensa, perquè no és una resposta en calent a l’agressió, sinó freda i calculada». 

Menegaux no ha parlat amb cap víctima de violació sent-ne conscient. «Però sí sense saber-ho. Tots ho hem fet. Sis anys després de publicar el meu primer llibre, ‘Je me suis tue’ [‘Estic callada’], sobre una víctima que va guardar silenci, la meva editora em va revelar que ella també havia sigut violada». I afegeix: «A França, ‘Mujeres de armas tomar’ s’està representant al teatre. Al final de l’obra vaig afegir una reflexió: per estadística, una de cada vuit dones ha patit una violació. Si entre el públic hi ha 300 persones i la meitat són dones, 20 de vostès n’han sigut víctimes. El silenci va ser sepulcral». 

Menegaux cita al llibre la venjança de ficció de Lisbeth Salanderen les novel·les de Stieg Larsson i el cas real de Lorena Bobbitt, que el 1993 va tallar el penis al seu marit mentre dormia perquè l’havia violat. «Crec que la gent continua admirant el que va fer. Va ser valenta i va actuar. Però a ell no li va sortir tan malament, es va reconstruir el penis i es va convertir en estrella porno», comenta. A l’autor no el sorprèn que no hi hagi més casos com el de Bobbitt o el de la seva protagonista. «Una víctima de violació està destruïda per dins i sol caure en la depressió. Moltes es culpen del que els ha passat. I planificar una venjança com aquesta és molt complicat, s’ha d’estar plena de ràbia i ser molt freda. I ser conscient que a tu et castigaran i pots anar a la presó per fer-ho, i ells, en canvi, poden sortir lliures».

Tampoc creu que si hi hagués més dones actuant així els homes s’ho pensarien dues vegades. «El 10% de les violacions passen al carrer, el 90% a casa o en una festa o amb coneguts. No hi sol haver planificació. Un jutge em va dir que en els judicis no hi sol haver violadors reincidents, per a tothom era la primera vegada que ho feien». 

No és el cas de’La manada’, l’eco del qual ha arribat a França. «Això sí que és premeditació. Allà ho anomenem ‘tornados’ i està molt castigat. Les víctimes són joves que se citen amb un noi als suburbis i quan hi arriba n’apareixen molts d’altres, que solen gravar la violació múltiple». 

«¿Com anaves vestida?»

La protagonista de ‘Mujeres de armas tomar’ també va a una cita a cegues amb un dels agressors buscant sexe. «Encara és tabú, tot i que cada vegada menys. Però a les dones se les jutja per fer-ho, als homes no. La Mathilde sap que la jutjaran, que si hagués denunciat, això hauria anat en contra seu. Que li haurien preguntat ‘com anaves vestida’, ‘per què hi havies anat’, ‘per què anaves sola’... Per canviar la percepció social només hi ha una manera: educació, educació i educació. Des de petits i també a casa. I que els policies que s’ocupin d’aquests casos i de la violència masclista siguin especialitzats i no culpabilitzin la víctima». 

Icona i model a seguir

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Menegaux cita l’exemple de l’advocada francesa i icona feministaGisèle Halimi, «criada a Tunísia en una família molt masclista. Amb 18 anys se’n va anar de casa perquè no volia viure servint els seus germans com una criada. Va ser la primera a aconseguir un judici absolutori per a una dona el 1973 quan l’avortament encara era il·legal a França i va aconseguir la condemna dels violadors de dues noies en un cas similar al de ’La manada’. Fan falta models com el seu, de dones que diguin ‘no, ja n’hi ha prou d’això’».

L’escriptor no ha estat en cap jurat popular, però li agradaria, assegura. ¿Què hauria votat en el cas de la Mathilde? «No pots absoldre-la. Però l’hauria condemnat a cinc anys de presó, sabent que havent-ne complert tres en preventiva hauria sortit lliure.»