Dissenyar un altre món dins d’un còmic, per Laura Fernández

Passa el mateix amb, per exemple, la cervesa de mantega que se serveix a la Marmita Foradada, famosíssim establiment de la Ronda d’Alla, un carreró màgic a què únicament tenen accés els mags, i els aprenents de mags, a Harry Potter. Que avui qualsevol muggle pot prendre-la d’importació –hi ha marques comercialitzant-la–, o bé als estudis en els quals es van rodar les pel·lícules de la saga creada per J. K. Rowling. La saga de Rowling, per cert, és d’actualitat aquesta setmana. S’acaba de posar a la venda un videojoc, Hogwarts Legacy, que et converteix en alumne gairebé en temps real de l’escola de màgia. Has d’assistir a classe, i sortir a comprar, fer amics, provar encanteris fins que caus rendit i, per descomptat, enfrontar-te a tota mena de coses.

Estació Arts et Métiers

Però res del que s’ha creat per a aquest videojoc –que afegeix món al món de Harry Potter– existeix a fora en la manera en què hi ha els segells d’Ankh-Morpork i la cervesa de mantega. O l’estació Arts et Métiers del metro de París. L’estació Arts et Métiers del metro de París va ser inaugurada el 1904. El 1904, Jules Verne encara era viu. Va morir l’any següent. No podia ni imaginar, quan ho va fer, que un dia un dels primers astronautes li escriuria una carta al seu net per dir-li que sense els llibres del seu avi mai hauria somiat viatjar a la Lluna. La carta és avui a la seva casa museu, a Nantes. També n’hi podria haver una de Benoît Peeters i François Schuiten. Diria alguna cosa semblant al fet que sense ell mai hauria existit l’estació Arts et Métiers.

No l’estació per si mateixa, per descomptat, sinó l’aspecte que té des de 1994. L’aspecte que té des de 1994 és un que li van donar Peeters i Schuiten, a imatge i semblança d’una estació de metro d’una de les seves ciutats fosques. És a dir, les ciutats que van imaginar com a revers o reinterpretació –aïllada i, en molts sentits, totalitària, i sempre arquitectònicament impactant– de les originals, per a la seva sèrie ‘Las ciudades oscuras’, una sèrie d’inquietants i fosquíssims còmics de línia clara –Peeters és francès, Schuiten, belga– que es van començar a publicar fa 40 anys, després que la parella d’amics coincidís un dia al Palau de la Justícia de Brussel·les i es digués que havia trobat, allà mateix, «un passatge» a, literalment, «un altre món».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La història de Peeters i Schuiten té alguna cosa màgica. Gairebé sembla un conte dels germans fades sense fades. Dos nens assisteixen a classes de pintura. Es coneixen. S'avenen. Tenen 12 anys. Comencen a construir una biblioteca junts. «Llegíem els mateixos llibres», em va dir Peeters l’altra tarda. Aquests llibres eren llibres de Jules Verne, però també de Franz Kafka. Amb el temps, un va deixar de dibuixar i es va posar a escriure. L’altre, fill d’un famós arquitecte belga, va continuar dibuixant. Van créixer, es van distanciar i, amb 22 anys, van coincidir un dia al Palau de la Justícia i es van dir que podien intentar fer alguna cosa junts. ¿Recordaven quan eren petits? ¡Per descomptat! ¿Per què no podien començar per aquí? ¿Per què no crear un món a partir d’aquella biblioteca?

Si sembla que hi ha una única ment somniadora i solitària darrere de ‘Las ciudades oscuras’ –sèrie de 12 títols, i una enorme quantitat de material circumdant, des de pel·lícules a guies, i altres àlbums d’ampliació de mitologia– és perquè en cert sentit aquells dos nens n’eren un de sol. Les seves obsessions eren les mateixes. Havien crescut al voltant d’una mateixa biblioteca. Es podria dir que aquest nen que eren ells dos somiava habitar un món en el qual hi havia estacions de metro amb aspecte de submarí. Un submarí ‘steampunk’ que al seu adorat Jules Verne l’hauria fascinat. I al final ho van aconseguir. Com passa als seus còmics, primer ho van imaginar i després es va fer realitat. I hi ha dies en què Peeters encara no pot, diu, creure-s’ho.