Els vells cafès: llocs per a la trobada i la literatura que van dir adeu

D’un temps ençà les ciutats van perdent la seva ànima. Com aquells cossos que pateixen una hemorràgia interna que els dessagna a poc a poc, les urbs deixen escapar el que els donava identitat i les feia úniques. Gairebé sense adonar-se’n, perden els establiments de tota la vida, on al trepitjar-los es palpava la solera de la ciutat. Perquè sí, la història és a tot arreu. I aquesta setmana ho demostrem entre tassa i tassa de cafè.

Igual com les grans franquícies de la moda dissenyen totes les botigues iguals, amb els Cafès passa el mateix: parets d’obra vista o de color pedra, taules de fusta natural i cap cadira igual (totes desacoblades sense ordre ni concert), com volent imitar una estètica amb ínfules escandinaves o nord-californianes. Són l’hàbitat d’una clientela apagada que passa l’estona abduïda per les pantalles dels seus portàtils.

Quan la nostra vida era analògica i no sabíem què significava «free wifi», els Cafès eren punt de trobada. Ho escric amb ‘C’ majúscula com ho feia Ramón Gómez de la Serna i com fa Antoni Martí Monterde, professor de literatura comparada de la Universitat de Barcelona. No hi ha ningú al nostre país que sàpiga més del Cafè que ell, que ha sigut capaç de reunir tota la seva saviesa a ‘Poética del Café’ (Hurtado y Ortega eds.), un llibre deliciós en què fa un recorregut íntim per demostrar que sense aquests establiments la literatura europea no seria com és.

Autors consagrats

A les taules dels Cafès del Vell Continent hi han escrit autors consagrats com Stefan Zweig, assidu dels locals vienesos; Sándor Márai, que freqüentava els de Budapest, i Ramón María del Valle-Inclán, un habitual del Cafè Gijón de Madrid.

¿I Barcelona? Ai, Barcelona... a cavall dels segles XIX i XX, la capital catalana era una ciutat moderna que mirava més a Europa que al centre de la península i que, com París, estava plena de Cafès. Al Cafè Pelayo es reunia la Colla de la Renaixença formada per Àngel Guimerà, Lluís Domènech Montaner i Narcís Oller. I a l’Oro del Rhin, situat al costat del Teatre Coliseum, no era estrany trobar-hi artistes tan reconeguts com Margarida Xirgu i Federico García Lorca quan era a la ciutat.

No hi intentin anar. Fa temps que van desaparèixer: al lloc del Pelayo hi ha un McDonald’s i el xamfrà de l’Oro del Rhin l’ocupa una oficina de La Caixa. I així podríem seguir, perquè la llista era llarguíssima. Però és que llavors, els Cafès eren molt més que un establiment on consumir begudes. Segons Martí Monterde, hi ha autors dels quals no es pot saber el domicili però es coneix a quins Cafès feien vida. Allà trobaven tot el que necessitaven: un espai calent i lluminós amb la premsa del dia, companyia per fer tertúlia i una beguda reconfortant per pocs diners.

Origen africà

Els secrets d’aquest líquid negre ens els descobreix el president del Gremi del Cafè, Xavier de Erausquin, que a més és propietari de Bracafé. A Ràdio Barcelona encara enyoren el seu emblemàtic establiment del carrer de Casp, el ‘Café de la Radio’, recentment devorat per una excavadora per convertir-lo en l’entrada d’un aparcament subterrani.

Fa dècades que la família Erausquin es dedica al negoci i ell ha compartit amb nosaltres la seva història. Inicialment, la planta del cafè creixia salvatge a la Banya d’Àfrica fins que els pastors de la zona van descobrir les propietats estimulants del seu fruit. D’allà es va expandir al Iemen a través de la ciutat de Mokha, un nom associat per sempre a aquella beguda.

La següent parada de la conquesta cafetera va ser La Meca perquè els sufís se’n servien per mantenir-se desperts durant les oracions nocturnes. Allà es van obrir els primers Cafès, que després també van sorgir en altres territoris musulmans. Era cosa de temps que arribessin a la vora del nord del Mediterrani.

A les colònies

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

I això va passar al segle XVI, gràcies als mercaders venecians (de fet, a la ciutat dels canals encara hi ha el Café Florian, obert des de 1720). A poc a poc va arribar a França i a la resta d’Europa. El cafè no només estimulava l’intel·lecte sinó també la butxaca dels comerciants. Per això els imperis el van plantar a les seves colònies i això fa que molts creguin que ve d’Amèrica, quan en realitat és africà.

Tot i que ara també pensem que els Cafès han de ser tots asèpticament homogenis. Josep Pla, gran escriptor de Cafès, va dir que «l’home, a més de fill de les seves obres, és una mica fill del Cafè del seu temps», una cita que obre el llibre de Martí Monterde, evidentment escrit en un Cafè, igual com aquest article.