‘El triángulo de la tristeza’: el món s’enfonsa en la caca

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Després de burlar-se de la masculinitat a ‘Força major’ i deixar en evidència el món de l’art a ‘The Square’, ara Ruben Östlund dispara contra el capitalisme, el patriarcat i la suposada utopia del matriarcat, els evasors d’impostos, el racisme estructural, el sistema de classes, els instagramers i la fal·làcia de l’alta cuina, entre altres objectius. Mentre completa un viatge salvatge entre la superficial indústria de la moda i una illa remota a bord d’un creuer de luxe, la pel·lícula que li ha proporcionat al suec la seva segona Palma d’Or comença semblant una versió ‘arty’ de ‘Zoolander’ (2001) i després, en el seu avenç, alterna picades d’ullet a autors com Buñuel, Godard, Brecht i els germans Farrelly. I la sàtira que executa mentrestant és estrepitosa, vulgar, subtil com una martellada i orgullosament nihilista; el poder absolut corromp, assegura, és igual qui l’exerceixi.

Com gairebé tot el cine d’Östlund, així mateix, és una obra per moments desembastada i sovint autoindulgent; a més, els blancs del seu vidriol són més aviat obvis i els seus arguments resulten familiars. Res d’això, en tot cas, desllueix la seva enlluernadora elegància visual, ni la seva precisió tècnica, ni la seva immensa capacitat per fer que l’espectador es parteixi de riure sentint-se alhora estúpid per fer-ho, ni l’aclaparadora rotunditat amb què ens recorda que els diners no valen per a res quan el que en posseeix es troba rodant per un terra xop d’aigües fecals i vòmit.