‘Blackberry’: auge i caiguda del primer ‘smartphone’ (en una pel·lícula)

Que aixequi la mà qui estigui llegint aquest article des de la seva Blackberry. ¿Ningú? Lògic. Aquests mòbils ja no serveixen més que com a antigalles; l’empresa que els fabricava va deixar de fer-ho el 2016. I el biopic ‘Blackberry’ (dirigit per Matt Johnson), presentat avui a concurs a la Berlinale, serveix com a pràctic resum dels motius pels quals una empresa que va dominar el món s’ho va manegar per perdre tota presència al mercat que ella mateixa havia inventat. No està clar, això sí, que serveixi per a res més, considerant la comoditat amb la qual es manté reclinada sobre el tipus de clixés –càmera en mà per fingir autenticitat documental, imatge granulada com a mitjà de transport a èpoques passades, pentinats inexplicables– que han donat mala reputació al cine biogràfic. Per entendre’ns, res a veure amb ‘La xarxa social’ (2010). 

Va ser el 2003 quan Blackberry va presentar el que avui considerem el primer ‘smartphone’ modern. Era un dispositiu que no només funcionava a tall de telèfon, sinó que també permetia enviar i rebre tant ‘e-mails’ com missatges de text i navegar per internet, i el seu teclat va atraure els professionals que buscaven flexibilitat per treballar fora de l’oficina amb les principals eines que utilitzaven a l’ordinador del seu escriptori. No va trigar a convertir-se en símbol d’estatus per als taurons de Wall Street, celebritats com Kim Kardashian i Bono i líders polítics, en part gràcies a la seva fiabilitat en matèria de seguretat. Com la nova pel·lícula deixa clar, el seu ràpid declivi es va deure en part a problemes derivats de la seva estructura empresarial i sobretot, per descomptat, a la irrupció de l’iPhone, més capacitat i velocitat, més pantalla, més aplicacions, millor disseny i millor servei. Avui, Blackberry és una empresa dedicada a la ciberseguretat.

Pandèmia i racisme

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A ‘La supervivencia de la bondad’, una altra de les pel·lícules aspirants a l’Os d’Or presentada aquest divendres, Rolf de Heer torna a utilitzar una barreja d’al·legoria i naturalisme per denunciar els abusos dels colons blancs sobre la població indígena australiana; ja ho va fer en títols com ‘Ten canoes’ (2006) i ‘Charlie’s Country’ (2013). La pel·lícula retrata un món postapocalíptic pràcticament abstracte: els personatges no tenen nom, els diàlegs són inintel·ligibles, els paisatges són indeterminats. Una terrible pandèmia ha delmat la població blanca –els supervivents de la qual han d’utilitzar màscares antigàs– però no la gent de color, que continua sent esclavitzada i assassinada. 

Al principi del relat, una dona negra és abandonada dins d’una gàbia en mig del desert, condemnada a morir. Però aconsegueix escapar, i a partir de llavors s’embarca en una odissea a través d’una terra bonica però plena d’odi, violència, malaltia i sang. Mentre la contempla, la pel·lícula s’excedeix mostrant compassió pel destí dels pobles oprimits, però, especialment considerant que des del primer minut del seu metratge queda clar que acabarà malament, ens hem de preguntar: ¿de quina bondat estem parlant?