Caroline Polachek: entre el terrenal i el diví, tan sols el desig

Hi ha un cert corrent cultural en alça al voltant del desig i la seva exploració. Annie Ernaux, escriptora del desig per antonomàsia, acaba de guanyar el Nobel; ‘Lo que hay’, de Sara Torres, una autoficció de dol i desig, va ser el ‘hit’ editorial de l’estiu; un dels ‘bots’ més cèlebres a Twitter és el de ‘Fragmentos de un discurso amoroso’, pedra angular teòrica del desig, i fins i tot Ti West ens entregava el 2022 ‘X’: un ‘horror’, sí, però sobre el desig pur.

Al seu nou disc, Desire, I Want To Turn Into You, Caroline Polachek capta amb agudesa aquest sentir i el porta amb mestria al seu terreny. Mai millor dit. ‘Welcome To My Island’, tall d’obertura i una brillant concessió al pop dels 80, és literalment una invitació a entrar a un paradís terrenal de palmeres i aigües cristal·lines, capvespres de vermell intens i volcans coberts de fum. A partir d’allà, tot el disc transita en una tensió entre el terrenal i l’eteri, entre sons digitals i analògics, entre imatges d’aquesta illa imaginària i fogosa, àngels que defugen tota representació (preciosa balada-Badalamenti, Crude Drawing of An Angel), amors com capvespres (‘Sunset’ és ‘La Isla Bonita’ del nostre segle i no se m’ocorre una floreta millor) i cants a la immortalitat (‘I Believe’). ¿I què és el desig, sinó precisament allò entre el real i l’imaginari, no tant la persona desitjada com la idea que en tenim?

Abraçar el desconegut

Abraçar el desconegutDesitja aquí Polachek no una cosa, sinó ser el Desig mateix, tots els desitjos alhora. I per fer-ho, se submergeix en tots els vessants del pop per a finalment transcendir-lo. Tenim sons dels 90 a l’estil Massive Attack, gaites, un ‘feat’ amb Grimes i amb ¡Dido! Però, sobretot, tenim una artista absolutament original. Perquè això és Enya, és Björk, és Imogen Heap i no és res de tot això alhora. La coproducció de Danny L. Harle és, com sempre, impecable, i a les hàbils mans de dos dels pioners més avantguardistes del pop ens trobem davant un disc que troba la seva veu abraçant el desconegut amb una naturalitat rotunda.

Si l’àlbum començava traslladant-nos a una illa de terres vermelloses i transitava cada vegada més cap a l’eteri (‘Smoke’, un dels millors talls, on el desitjat és tan volàtil com el fum d’un volcà), es tanca en canvi absolutament instal·lat en el diví, amb aquest cor gairebé angelical de ‘Billions’ que canta «mai em vaig sentir tan a prop de tu» entre murmuris cada vegada més febles, fins a esvair-se per complet. L’objecte de desig, per definició, sempre és inabastable. I precisament per això el continuarem desitjant eternament. Patri Di Filippo

Altres discos de la setmana

L’operació tornada de la banda de Cabrils ha conduït a un bonic cicle de tres àlbums el cim dels quals el posa aquest ‘Conundrum’, posant les coses a lloc i traçant nous corredors per als seus artefactes energètics amb ànima. Un cançoner d’espectre més ampli, ric en solucions harmòniques inhabituals, amb tant vigor com concreció melòdica (i tornades). I al capdavant, un Ramón Rodríguez (The New Raemon) hiperexpressiu, invocant el seu jo més torrencial. Jordi Bianciotto

«Mai he pogut entendre la importància o la intel·ligència / de predicar la condemna i la tristesa», canta Sexsmith a ‘What I had in mind’. En el seu ja 17è elapé, el canadenc prefereix parlar dels plaers senzills de la vida en un entorn rural i de les recompenses de l’amor durador, assumptes aparentment poc sexis que en la veu d’aquest deixeble de Ray Davies i Elvis Costello susciten una emoció profunda i genuïna. Cançons pop teixides amb mim que abriguen i reconforten. Rafael Tapounet 

Primer disc de l’última promesa de l’urbà a Espanya. Nickzzy, bilbaí d’arrels dominicanes que sí que ha pogut seduir una gran discogràfica, compleix l’expectativa obrint-se a altres gèneres urbans més enllà del drill. Àlbum que irradia ambició, combinada amb mitjans i col·laboradors-padrins de luxe (de les bases de Steve Lean fins al viral timbre de veu de Polimá Westcoast), però que se sustenta en les històries de superació d’un jove que se sap, almenys a través de les seves lletres, a mig camí de la meta. Ignasi Fortuny

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Han estat sempre en el seu repertori –i en el seu ADN com a músic–, però mai abans els havia dedicat un disc sencer, i a més a piano sol. No té l’efecte sorpresa de les seves trobades a trio amb les melodies de McCartney i Lennon als anys 90, però la combinació de la senzillesa de les cançons originals i la profunditat, els matisos i la riquesa expressiva del Brad Mehldau madur és imbatible. Un acte d’amor a la música que li va fer ser qui és i un disc que regala una cosa nova –un detall, una idea– en cada escolta. Roger Roca

Tot i que passin pel disc nombrosos (i d’alt nivell) còmplices, com Daniel Lanois, Marc Ribot o Bill Frisell, aquest Joe Henry lluu severament recollit, buscant el confort en les fibres acústiques i capturant cert minimalisme pandèmic. Tot i que l’últim que desitgem sigui recordar aquells dies i nits, aquestes cançons s’eleven, boniques i atemporals, amb la seva narrativa viscuda, els seus vestigis de gòspel i folk celta, i els seus elements melòdics a l’estil Tin Pan Alley. J. B.