Rics: per què estimem tant odiar-los

En totes dues accedim a un microcosmos snobista únicament reservat per a aquells que poden pagar-lo. En el primer cas, un creuer de luxe, en el segon, una experiència culinària gurmet. I en totes dues, es tanca els personatges en un espai del qual no poden sortir per convertir-se en una espècie de zoològic ple d’espècies que simbolitzen el pitjor de la nostra societat. D’alguna manera, les dues pel·lícules també s’erigeixen com a sàtires entorn del capitalisme i de quina manera es posa en evidència el seu sistema fagocitador. 

Però encara n’hi ha més. ‘Puñales por la espalda: El misterio de Glass Onion’, també planteja un escenari semblant a través d’una intriga criminal en la qual es posa de manifest la decadència del triomf i els diners a través de la superficialitat i l’estultícia a l’himne del campi qui pugui. A aquests exemples caldria afegir les dues temporades de la minisèrie ‘The White Lotus’, ambientada en un ‘resort’, en la qual trobem un bon grapat de personatges neuròtics i pretensiosos que es converteixen en reflex d’una societat malalta d’ego i llastada per la cultura de la imatge.

¿És anecdòtica aquesta coincidència o d’alguna manera ens estan volent dir alguna cosa aquestes ficcions? Sempre han existit les històries de rics en cine o televisió, ja sigui ‘Dinastía’, ‘Los Bridgerton’ o ‘Succession’, i sempre ha generat una certa fascinació acostar-nos a aquest món classista ja sigui per admirar-lo o menysprear-lo. Però en aquests casos no es tracta només d’això, totes tenen un punt en comú interessant: semblen un ‘reality’. 

Sens dubte, el format de telerealitat ha arribat en els últims temps a quotes de desvergonyiment inusitat, en la majoria dels casos introduint-nos en la vida de les ‘celebrities’ a través d’una estranya barreja entre la impostura i l’impudor. I en aquest mateix sentit, aquells que adquireixen un format grupal s’assemblen de manera reveladora a aquests relats en el que importa és treure la màscara de les aparences i furgar en la hipocresia d’uns éssers que es converteixen en el revers fosc del món en el qual vivim simbolitzant tots els seus mals: l’egoisme, la falta d’empatia, la frivolitat, en definitiva, el buit d’humanitat. 

Notícies relacionades

‘El triángulo de la tristeza’: el món s’enfonsa en la caca

Barcelona, capital de la innovació social

En totes la lluita de classes es troba present, algunes des d’un cinisme major que en d’altres, així com també la reflexió entorn dels diners i la forma d’aconseguir-los. A ‘El triángulo de tristeza’, hi ha un oligarca rus que afirma que s’ha convertit en multimilionari gràcies a fabricar merda i en ‘Puñales por la espalda: El misterio de Glass Onion’ trobem un transsumpte de Mark Zuckerberg o Elon Musk, que es creu amb la impunitat de decidir sobre la vida dels altres. És una cosa així com si accedíssim a un mirall deformat de la realitat que, no obstant, malgrat les seves dosis de caricatura, resulta inquietantment pròxim. ¿Estem farts d’aquells que manegen els fils, de la cultura del materialisme, del buit moral de les xarxes socials o simplement necessitem, de tant en tant, riure’ns de tot això?

El cas d’Östlud és curiós, ja que ha plantejat pràcticament tota la seva filmografia entorn de la representació cínica de les elits culturals i econòmiques (a les quals ell mateix pertany). A ‘The Square’ (2017), la seva primera Palma d’Or, es va acostar al món de l’art com a símbol dels vicis d’una Europa sumida en l’entotsolament. Ara, a ‘El triángulo de tristeza’ realitza una operació similar a l’hora de parlar del que significa el privilegi en la nostra realitat actual, en perpètua crisi, a través de figures que simbolitzen les diferents classes de poder: el de la imatge, a través de la ‘influencer’, el dels nou-rics, el dels diners corruptes, el de l’antiga burgesia, la de les herències i les fortunes amassades gràcies a les noves tecnologies. A través d’ells, el director configura un panorama decrèpit davant el qual només es pot sentir nàusees i vomitar. I això faran tots en una escena memorable, regurgitar tota la seva podridura moral perquè, per una vegada, puguem riure’ns-en sense por, gairebé amb alegria, com si es tractés d’una experiència catàrtica per a l’espectador (pobre).