Crítica de música
Núria Graham escala la seva muntanya màgica a Paral·lel 62
La cantant de Vic va desplegar el seu refinat ‘Cyclamen’, un àlbum que marca un gir sònic en la seva trajectòria, menys pop i més obert a un paisatgisme somiador, i que ha reforçat la seva projecció internacional
Una setmana enrere assistíem al pandemònium llatí de Bad Gyal al Palau Sant Jordi, i aquest divendres, a Paral·lel 62, al Festival Guitar BCN, al que podríem qualificar del seu revers estètic: el món d’insinuacions màgiques i metàfores naturalistes de Núria Graham. Artistes en la vintena les dues, amb decidida projecció internacional, amb unes diferències abismals, en llenguatge musical i en actitud, que ens conviden a la prudència a l’hora de dedicar qualificatius lapidaris a les generacions Y o Z.
Allò de Núria Graham es mou als afores del ‘mainstream’, si bé la seva renovada proposta pop d’art i assaig disfruta de l’aliment de destacats segells internacionals (Verve, Universal), de les atencions de la crítica ‘anglo’ (elogis a ‘Mojo’ i ‘Pitchfork’) i, tan o més important, de l’escalfor dels seus, el públic que va esgotar fa dies les entrades del concert. Nit de vint-i-un botó, a compte del seu àlbum més audaç, ‘Cyclamen’, en el qual s’endinsa, com a depurada cancionista, en un bosc de faules, alertes mediambientals i cors trencats valent-se d’originals accents tímbrics.
Paisatge de somni
La Núria Graham pianista va centrar la foto des del pòrtic de ‘Procida I’, a través del qual ens va descobrir el paisatge de somni en el qual van bascular dues peces molt estimables, ‘The catalyst’ i ‘Yes it’s me, the goldfish’ (aquesta, amb una cita a ‘Connemara’ com a exquisida introducció). Embolicant-la amb els seus punts de llum, una minuciosa capa feta de vents frugals (Marcel·lí Bayer), l’encanteri natural de l’arpa (Anna Godoy), les percussions més subtils (Malcus Codolà, de B1N0) i la guitarra elèctrica minimalista (Jordi Matas). Combo capaç de combinar el passatge més melodiós amb el pessic jazz dissonant.
Notícies relacionadesLes 13 cançons de ‘Cyclamen’, més una estrena sense títol (conegut) i quatre més de la seva obra anterior, amb nous tractaments, ens van parlar d’una Graham en accelerada evolució cap a una música amb menys regles que en el passat, més oberta a la inventiva i a una serena excentricitat. Una catedral de tonades flotants i arranjaments que insinuen paisatges de fantasia.
Músiques que van fer lliscar vincles amb alts referents: la primera Kate Bush en les seqüències de pianissimo, com ‘Oh I bless thee’, o Nick Drake (amb un toc de Joanna Newsom) a ‘The beginnings of things’, on ella es va passar als arpegis de guitarra clàssica. I PJ Harvey en la irada ‘Disaster in Napoli’, que va pilotar manejant el ‘riff’ de baix elèctric. Una peça aquesta que ens va recordar el pòsit primitiu, tel·lúric, dels textos de l’àlbum (amb vistes líriques a erupcions i desastres naturals) i de la mateixa Núria Graham com a creadora arrelada al rock. Potser a trobar el balanç perfecte entre el seu fons salvatge i el refinament hi ha el camí que cal seguir, la nova meta en l’escalada de la muntanya.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
