La Berlinale exhibeix dues formes de renovar el cine espanyol

Han passat 15 anys des que Carla Subirana va estrenar el seu primer llargmetratge documental i avui ha presentat en la Berlinale la seva primera pel·lícula de ficció, ‘Sica’, però aquesta dada es basa en una distinció que per ella no té sentit. «Si llavors ‘Nadar’ (2008) era una pel·lícula documental estructurada a la manera d’una ficció, ara ‘Sica’ és una ficció creada segons una metodologia documental», ens explica la cineasta barcelonina. «Per mi els dos formats són dues cares de la mateixa moneda». 

La nova pel·lícula està protagonitzada per una nena de 14 anys que, després del naufragi del seu pare, espera que el mar li torni el cos, i que mentre investiga les circumstàncies de la mort s’endinsa en un dolorós viatge de descobriment. Va ser rodada a la Costa da Morte, a la Corunya, amb un mar que és un dels més perillosos del món. «Jo la vaig visitar el 2016, i em vaig quedar al·lucinada», recorda Subirana. «L’impacte emocional que em va provocar em va convèncer que havia de fer una pel·lícula allà».

La presència en la Berlinale tant de ‘Sica’ com de ‘20.000 especies de abejas’, la pel·lícula d’Estibaliz Urresola que aquest any aspira a l’Os d’Or, sembla certificar el bon estat del cine espanyol fet per dones; els últims anys aquest festival, sense anar més lluny, ha servit de plataforma d’enlairament per a les carreres de cineastes com Carla Simón, Pilar Palomero i Alauda Ruiz de Azúa; Subirana, en qualsevol cas fuig de triomfalismes.

Una presència femenina insuficient

«Quan jo vaig estrenar ‘Nadar’ la presència femenina en el nostre cine era dolorosament anecdòtica, i està clar que hem avançat molt; però les estadístiques demostren que la presència de les dones continua sent molt insuficient. Un desequilibri tan gran com el que hi havia no es pot corregir en dos dies. Hem de continuar treballant».

Notícies relacionades

Sean Penn utilitza Zelenski per parlar de si mateix

Barcelona, capital de la innovació social

Si ‘Sica’ va ser rodada a Galícia per una catalana, ‘Samsara’ –també presentada avui en el certamen alemany fora de la competició oficial–, és la ficció d’un gallec filmada a cavall de Laos i Zanzíbar. La bellíssima nova pel·lícula de Lois Patiño utilitza el cicle de naixement, vida, mort i resurrecció recollit en algunes religions i escoles filosòfiques a tall de vehicle a bord del qual oposar dues cultures; una, d’encarnada per una escola de monjos budistes; l’altra, per una comunitat de dones que treballen en granges d’algues.

Dividida clarament en dues parts a través d’un hipnòtic interludi de cine purament experimental –que Patiño va dissenyar recolzant-se en referents com l’obra de Stan Brakhage i ‘Blue’ (1993), de Derek Jarman–, ‘Samsara’ certifica una cosa semblant a un gir en l’obra del de Vigo. Inicialment centrada en la tradició i el mite gallecs, els últims anys –també a través dels curts ‘Sycorax’ (2021) i ‘El sembrador de estrellas’ (2022)– s’ha embarcat en l’exploració d’altres tradicions culturals. «Sempre he sigut molt viatger», confessa Patiño al respecte. «I m’interessa trencar amb l’homogeneïtat de la cultura occidental que domina les nostres pantalles, perquè veure la vida des d’altres perspectives pot ensenyar-nos molt».