Fotografia ‘post mortem’, l’art de tornar als difunts

Tant per a Hernández com per a Areces, la pel·lícula d’Amenábar va ser el quilòmetre zero d’un interès personal creixent. El també humorista i dibuixant ja era un empedreït col·leccionista de fotografia antiga, especialment de la relacionada amb rituals familiars com les comunions, quan va topar amb aquest tipus d’imatges, que va aprendre a valorar situant-les en l’àmbit domèstic. «Avui és molt estrany que algú vulgui conservar una imatge del cadàver d’un ésser estimat, per això és necessari situar aquesta pràctica en context. Cal posar-se a la pell d’algú a qui se li ha mort un fill de qui no té cap foto per recordar-lo, perquè llavors la fotografia era un article car. Són fotos fetes des de l’amor absolut», matisa Areces mentre recorda com ha canviat l’accés a la fotografia, ara que un dia qualsevol, amb els mòbils, som capaços de generar la mateixa quantitat de fotografies que en tot el segle XIX.

El final és perpetuar-se

En temps en què l’objecte fotogràfic més sexi per a gairebé tots és un plat de menjar que oblidarem un segon després d’haver-lo captat, costa imaginar res més oposat al que va representar al seu dia la fotografia ‘post mortem’. «Les nostres fotos digitals –diu Miguel Ángel Hernández, que a més de novel·lista és historiador de l’art– assenyalen simplement el que estem fent en un moment donat, mostren el que veiem sense afany de transcendir i estan relacionades amb l’interès per compartir moments fugaços que desapareixeran a les xarxes. L’objectiu de les fotografies ‘post mortem’ és perpetuar-se, tot i que finalment, amb el pas del temps, hagin acabat convertint-se en una curiositat per a nosaltres.»

Aquestes imatges necròfiles, realitzades en estudis fotogràfics primer com daguerreotips de còpia única i més tard a partir de negatius, que avui poden resultar-nos pertorbadores, diuen molt de com s’enfrontaven a la mort els qui les encarregaven. Les cèlebres fases sobre el dol establertes per la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross –i satiritzades a la pel·lícula ‘All the Jazz’– es poden detectar també en el terreny fotogràfic i estan enquadrades, al seu torn, en diverses tendències històriques. En una primera fase de negació, que coincideix amb els inicis de la fotografia, es mostra el difunt com si estigués viu, amb els ulls oberts, que de vegades eren pintats a mà, asseguts a la seva butaca preferida i en ocasions envoltat dels seus familiars. Més tard, la fase de negociació situa els finats al llit com si dormissin, una pràctica molt habitual amb els nens, tenint en compte l’alta mortalitat infantil de llavors; eren els famosos i habituals «angelets». Finalment, ja assumida la defunció, a finals del segle XIX, a l’ésser estimat difunt se’l sol retratar més convencionalment al taüt envoltat de corones de flors. «Naturalment, les fotos més sinistres són les que representen el difunt com si estigués viu –assenyala Hernández–. Era una pràctica desenraonada perquè, degut al ‘rigor mortis’, que suposa l’enduriment del cadàver, de vegades trencaven ossos de cames o braços per col·locar-los en determinada posició i els obrien els ulls amb culleretes.

La intimitat prescriu

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Avui, en ple segle XXI, es pot trobar una cosa semblant a Puerto Rico, on una funerària ofereix la possibilitat de vetlles temàtiques i que el cadàver, per exemple, porti roba de cada dia, o un xandall, o posar-lo a sobre de la moto que portava en vida o vestit amb la bata d’anar per casa, assegut al balancí. Aquesta és una oferta rara, poc habitual al país, però en certa manera es vincula amb la intensa relació cultural que alguns països llatinoamericans, en especial Mèxic, mantenen amb la mort. «Tot és qüestió de perspectives i sensibilitats diferents de la nostra», puntualitza Areces, convençut que la intimitat prescriu amb el pas dels anys. «Avui podem contemplar les pel·lícules porno que Alfons XIII va manar rodar per al seu consum personal. Són peces que tenen un valor incalculable perquè precisen la manera d’entendre la vida dels nostres avantpassats».

L’actor recorda el polèmic cas d’un dels millors experts en fotografia ‘post mortem’, el doctor Stanley B. Burns, que el 1977 va començar a crear la seva prestigiosa col·lecció privada de fotografia mèdica que avui guarda un dels fons d’imatges de difunts més importants –de fet, les fotos de la pel·lícula d’Amenábar procedien d’allà–: «En un dels llibres que Burns va editar de la sèrie ‘Sleeping Beauty’ apareix amb el cadàver del seu pare. Per a ell va ser un acte de respecte. Després d’haver utilitzat tantes fotos de gent desconeguda i d’haver obert la porta a la intimitat de tanta gent, tot i que ja no existeixin familiars que puguin sentir-se dolguts, a ell li semblava coherent i una manera poètica tornar-los el favor al mostrar una imatge de la seva pròpia intimitat».