El conte de Júlia Sardà sobre la bellesa de les nenes salvatges

Per a l’artista, que ha il·lustrat nombrosos llibres, com ara ‘Mary, que escribió Frankenstein’ i ‘Los Liszt’, no ha sigut fàcil començar un llibre sola i des de zero. «Vaig començar a treballar en ‘La reina a la cova’ fa diversos anys, i em va costar entendre de què volia parlar perquè era la primera vegada que em passaven el micro per expressar-me. Tot i que hi poses part del teu imaginari, quan il·lustres ets una mà al servei d’una història d'un altre. Per això tenia ganes de provar de fer-ho jo sola fins i tot sense saber al principi de quin fil estirar», explica Sardà.

Amor entre germanes

Al final, per explicar la història de la Franca, la Carmela i la Tomasina, tres germanes que s’endinsen al bosc a la recerca de la reina que guia els somnis de la més gran, l’autora va estirar de dos fils: la seva fascinació pel costat fosc de les coses i la seva història familiar. «Quan vaig començar a pensar en el llibre tenia molt present David Lynch. M’agradava el magnetisme cap al costat fosc, traspassar límits a altres llocs. Però no sabia com vehicular aquesta idea. Vaig decidir llavors tornar a la meva infància i recordar com m’havia sentit jo de nena davant aquest ‘desconegut’. Vaig connectar amb els estius a Rupià, a l’Empordà, amb els meus cosins, quan érem lliures i no hi havia adults, quan el món era un món de nens salvatges en qui simplement havíem de descobrir i aprendre a relacionar-nos. Vaig començar a estirar d’aquest fil i a parlar de mi i de les meves cosines, de les jerarquies entre nens, dels triangles i les unions, de com s’ajunten i es trenquen, de com de cop estàs a punt de creuar la barrera de l’adolescència mentre els altres estan pensant a fer-hi el salt o no».

Amb ecos d’‘Allà on viuen els monstres’, tant del conte de Maurice Sendak com de l’adaptació al cine de Spike Jonze, i de ‘Laberint’ (Jim Henson, 1986), ‘La reina a la cova’ té el do de parlar d’aquest pas a la primera adolescència tant des dels ulls de la nena que l’experimenta com des de la mirada de les germanes que ho presencien. «Per edat, jo era la segona, la que observava, la que anava un pas per darrere. I volia reproduir aquesta sensació de veure l’altra i pensar: ja no ets tu, ets una altra, hi ha parts de tu a qui ja no podré accedir mai però continues sent tu», explica Sardà, que no dubta a incorporar en els seus dibuixos la foscor, el misteri i l’abstracció.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A ‘La reina a la cova’ s’obre la porta a la fantasia com un lloc on hi ha coses meravelloses però també altres de fosques: «És un tema complicat amb les editorials perquè hi ha el que anomenen ‘kids friendly’, però per a això existeixen les metàfores, que poden servir per mostrar com els nens de vegades es troben davant situacions i sentiments que no saben com expressar o anomenar».

‘Apocalypse Now’

Més enllà de la potència de la seva història, la seva força emocional i la seva capacitat de reflectir el present, ‘La reina a la cova’ es distingeix per la bellesa de les seves il·lustracions, en què Sardà desplega un univers fantàstic on es troben els referents més variats: «Els meus dibuixos són un compendi de les pel·lícules que m’agraden, de la música que escolto. També faig molta investigació, miro des de tapissos noruecs dels anys 20 fins a mosaics de pobles italians o làmines japoneses. Quant al color, per exemple, m’inspiren Carson Ellis i Studio Ghibli. I una referència de ‘La reina a la cova’ va ser ‘Apocalypse Now’. Si t’hi fixes, les dues històries van d’anar a la recerca d’algú que, d’alguna manera, t’acaba devorant. I el fum rosa que hi ha pel llibre, els nens que porten el foc o la decoració de la cova també venen d’aquesta pel·lícula, de la part més psicodèlica de la jungla», explica Sardà.