L’exili de la literatura russa: el millor de la intel·lectualitat anti-Putin ha optat per marxar del país

És difícil establir quin percentatge d’escriptors russos han decidit marxar en els últims mesos. El crític i traductor del rus Jorge Ferrer, cubà d’origen i responsable del cicle ‘Altres veus, altres Rússies’, que en el marc del CCCB ha portat a Barcelona alguns dels més destacats escriptors russos dissidents, assegura que és impossible quantificar-los. «Tampoc fa tant temps que va començar la fugida. Alguns ho van fer al cap de pocs dies de declarar-se la guerra, d’altres van deixar passar dos o tres mesos fins que el clima es va fer insostenible», explica. I tot i que el cert és que el gruix dels intel·lectuals russos han sabut adaptar-se a les exigències de Putin i acomodar-s’hi, és un fet que se n’han anat els millors, els de més prestigi».

Un segle enrere

Com cent anys enrere, arran de la revolució russa i més tard amb les purgues estalinistes, París i molt especialment Berlín s’han tornat a convertir en l’epicentre d’una cultura russa alternativa i amb idees pròpies. Fa un segle eren Vladimir Nabokov o Isaak Bàbel els que es van instal·lar allà, en un context d’efervescència cultural que va veure néixer editorials i noves publicacions. Avui són Vladímir Sorokin (Bikovo, Moscou, 1955) i Liudmila Ulítskaia (Davlekanovo, 1943), dos dels membres més veterans d’aquest club d’exiliats. Sorokin ja solia passar llargues temporades a la capital alemanya, on tenia un departament. En el cas d’Ulítskaya, premi Formentor i una de les veus antany més escoltades de l’oposició a Putin, es va veure obligada, a pocs dies de l’ocupació ucraïnesa, a ficar tota la seva vida en una maleta que va acabar pesant set quilos i allà segueix als gairebé 80 anys, sense saber si alguna vegada podrà tornar a Moscou des de la seva nova residència a Berlín.

Una altra berlinesa involuntària és Maria Stepànova (Moscou, 1972), que recentment va publicar ‘En memoria de la memoria’, un emotiu llibre que també parla d’exilis i trasterramientos. Stepànova, d’origen jueu, va prendre la decisió de fugir de Moscou junt amb el seu marit, l’assagista Gleb Morev, quan la revista digital que dirigia, ‘Colta –«una espècie de ‘New Yorker’ o de ‘'Jot Down», defineix Ferrer, va ser tancada dues setmanes després d’iniciar-se el conflicte. «Actualment a Rússia qualsevol activitat literària o artística està prohibida. No es pot dir guerra a la guerra, sinó operació especial», explicava en la seva última visita a Barcelona.  Un altre autor, qualificat de llegenda viva per la premi Nobel bielorussa i també exiliada Svetlana Aleksiévitx, és Maksim Óssipov,a qui el fet d’haver viscut molt lluny dels cercles literaris per ser metge de professió no li ha evitat la ira del dirigent rus. Avui viu a cavall de París i Berlín.

Orfes de lectors

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Altres autors com la brillant escriptora i guionista de ciència-ficció Anna Starobínets (Moscou, 1978) van decidir seguir una altra de les destinacions habituals de l’exili, Tbilissi a Geòrgia, on també es troba el poeta i novel·lista Andrei Filimonov, un altre autor important que encara no ha sigut traduït ni al català ni al castellà. Més rar és la destinació de la dibuixant i activista gràfica Victoria Lomasko (Moscou, 1978), radical autora de dos llibres de culte com ‘Altres Rússies’ i ‘L’última artista soviètica’ i membre de la comunitat LGTBI, que 20 dies després de la invasió es va saber en la diana del règim per la seva important activitat a les xarxes socials i va marxar a Brussel·les, on avui dia resideix.

«Tots ells –explica Ferrer– estan vivint en una gran precarietat. Buscant noves universitats que els contractin. Les universitats nord-americanes s’han bolcat amb els autors ucraïnesos i això està molt bé, però s’ha de tenir en compte que els autors russos dissidents han perdut el seu públic natural. Stepànova, per exemple, està escrivint una novel·la de temàtica LGTBI que, ho sap, no es publicarà a Rússia perquè la llei ho prohibeix. És una pedra més del drama de tots els exilis intel·lectuals».