La Berlinale
La pel·lícula espanyola que retrata la infància trans: «El personatge no fa cap transició; ella sap qui és i qui no és»
Estibaliz Urresola aspira a l’Os d’Or amb el seu primer llargmetratge, ‘20.000 especies de abejas’, la història d’una nena atrapada en el tradicionalment considerat un cos de nen
Competeix en la Berlinale amb el seu primer llargmetratge, ‘20.000 especies de abejas’. La història d’una nena atrapada en el tradicionalment ha considerat un cos de nen i, per tant, sotmesa a la incomprensió –de la seva mare, el seu pare, els seus germans, la seva tieta, la seva àvia, gairebé tothom–, és una pel·lícula conscient de ser una resposta a una situació de carència social, i això explica la falta d’objeccions amb què combina la seva riquesa simbòlica amb diàlegs i situacions instal·lades en la pedagogia i el didactisme. Tenint en compte que l’Os d’Or atorgat a Carla Simón l’any passat gràcies a ‘Alcarràs’ va ser el primer d’aquests premis que anava a parar al cine espanyol en gairebé quatre dècades, i el primer en tota la història del festival que requeia en una directora espanyola, sembla clar que la tirania de l’estadísitica juga en contra seu de cara al palmarès que s’anunciarà d’aquí tres dies. Com sol dir-se, això sí, coses més rares s’han vist.
La seva pel·lícula explica com l’Aitor es converteix en la Lucía. ¿En algun moment va dubtar sobre si escollir un nen o una nena per interpretar el personatge?
Des del principi vaig saber que havia de ser una nena. Perquè, per mi, el personatge no porta a terme cap transició. Ella sap qui és, i qui no és; el que té lloc, en qualsevol cas, és la seva capacitat lingüística per expressar el que li passa. Quan tens 8 anys no saps el que passa fora, no tens les eines, i et resulta impossible identificar una cosa que no saps que existeix. Tot i que la pel·lícula també parla d’una altra transició, la que la seva família necessita experimentar per deixar de veure-la i tractar-la com un nen.
La pel·lícula planteja les situacions, els prejudicis i la incomprensió que un cas com el de la Lucía genera d’una forma frontal i explicativa, sense subtileses. ¿Amb quina finalitat?
Durant el meu procés d’investigació, juntament amb famílies involucrades en aquest tipus de situacions, me’n vaig adonar que les preguntes que aquests nens i nenes fan als seus pares són demolidores; poden semblar ingènues, però apunten directament al més bàsic de l’ordre social a partir del que ens estructurem, que considerem com a una cosa natural en lloc de la construcció artificial que en realitat és, i que per tant no qüestionem. Amb aquestes preguntes dels nens, queden en evidència límits que elles i ells pateixen i que per a nosaltres són invisibles. La pel·lícula mira de fer el mateix que aquestes preguntes. I, per contra, no aspira a donar més que una resposta.
¿Quina?
Que tothom, fins i tot les persones de 8 anys, té dret a viure i ser considerat d’acord amb la seva identitat i a qüestionar una categorització que li ve imposada de naixement, i tot i que això és una obvietat que encara necessita ser explicada. I això és el que aquesta pel·lícula intenta, projectar un futur de més tolerància i comprensió, i més diversitat del factor humà.
El món retratat a ‘20.000 especies de abejas’ és una petita comunitat de dones de tres generacions diferents; els homes o bé són absents o es mantenen en segon pla. ¿Fins a quin punt va plantejar la pel·lícula com una reflexió sobre la feminitat?
Donat que la Lucía porta a terme una reivindicació de qui és, i a l’expressar-se com a dona utilitza molts dels codis preestablerts respecte a l’àmbit femení, també m’interessava proposar una reflexió sobre què és ser dona. Com queda clar a la pel·lícula, ser dona és ser moltes coses diferents. Ara bé, tots els personatges femenins tenen alguna cosa en comú: han sigut víctimes del pudor i la vergonya a què la subjectivitat femenina es veu sotmesa sense remei en el sistema patriarcal. Han vist reduïdes la seva experiència individual i les seves possibilitats i drets a l’hora d’expressar els seus desitjos i actuar d’acord amb aquests.
‘20.000 especies de abejas’ veu la llum només uns dies després de l’aprovació a Espanya de la ‘llei trans’. ¿Què opina del procés de transformació social de què la norma és reflex?
A mi m’interessa especialment que el seu procés d’elaboració hagi obligat molts col·lectius a reunir-se, a debatre i a posar terminologia sobre la taula. I per si sol, aquest procés de reflexió i de debat sobre un col·lectiu que no té els seus drets fonamentals garantits en aquesta societat democràtica, indica que estem fent camí. Gràcies a les noves generacions continuarem avançant i millorant.
¿Què opina de l’oposició a la llei per part d’un sector del feminisme?
Igual que no hi ha només un tipus de dona, tampoc hi ha només un tipus de feminisme, i això s’ha d’assumir. Ara bé, els feminismes impliquen una reivindicació de l’alteritat, com a contraposició a la normativitat construïda tradicionalment al voltant de l’home. I jo penso que el feminisme no pot ignorar les altres alteritats que tampoc tenen garantits els mateixos drets que les dones hem reivindicat durant tant temps. Reconèixer dins el feminisme altres subjectes polítics com les dones trans i els homes trans no interferirà en les lluites pels drets de les dones.
Notícies relacionades
Al parlar de la presència de ‘20.000 especies de abejas’ en la competició de la Berlinale, és impossible no recordar que ‘Alcarràs’, de Carla Simón, va guanyar l’Os d’Or en aquest festival fa només un any. ¿Què sent vostè al respecte?
El que més m’importa sobre això, més enllà de competicions i premis, és que s’està posant cada vegada més el focus sobre un cine espanyol fet per dones. Per descomptat això no és més que una etiqueta, però em sembla positiva perquè, a l’estar reconeixent un espai per a nosaltres, alhora s’està deixant en evidència que durant molt temps no hem disposat d’ell. I ara ens apropiem d’aquest buit, i això és bo. I per descomptat falta molt per fer, però des de les escoles i les institucions s’estan prenent les mesures adequades.
