Tricicle posa la guinda a la seva carrera amb el Max d’Honor

Després de tota una vida als escenaris, i tres mesos després de la seva última actuació, els premis Max han reconegut la vàlua de l’original grup de mim català amb el premi Max d’Honor. Per Carles Sans, Paco Mir i Joan Gràcia la notícia ha sigut molt ben rebuda. Tot ells acudiran el 17 d’abril a la celebració de la festa de les arts escèniques que organitza la Fundació SGAE, que aquest any se celebrarà al Gran Teatre Falla de Cadis. «No portarem el discurs preparat. Preferim ser espontanis», ha assegurat a El Periódico Carles Sans.

Per ell, aquest guardó és «la guinda» a una carrera a què van posar punt final al Liceu, després del seu ‘¡Chimpun!’ final el novembre passat. «En els 40 anys que vam estar treballant no ens van nominar ni una sola vegada. Jo estava més que mosca amb el tema, però sembla que ens tenien reservada la sorpresa per al final. Benvinguda sigui. ¡Ja tocava!», diu Sans, l’únic del trio que manté la seva presència als escenaris amb el monòleg ‘Per fi sol’, en què s’alia amb la paraula i deixa el gest en segon pla per fer riure amb històries relacionades amb el grup i amb la seva vida personal. Carlos

De vegades aquest tipus de premis s’atorguen massa tard. N’hi ha prou amb veure el que va passar en els últims premis Goya. El director Carlos Saura va morir just abans de poder rebre l’homenatge de l’Acadèmia, una llàstima. «De vegades es donen massa tard. Potser s’haurien de replantejar els premis honorífics. Recordo que a Chicho Ibáñez Serrador l’hi van donar quan el pobre estava ja en cadira de rodes. No és el nostre cas. Per ara estem frescos com roses», diu Sans.

El Max d’Honor reconeix la vàlua dels tres membres del grup «com a directors, autors, actors i productors» i se’ls atorga el premi per «la seva esplèndida i prolífica carrera, plena d’èxits, fins a arribar a ocupar un lloc destacat en la història de les arts escèniques; per crear un llenguatge escènic i un segell propis, de caràcter universal; per la seva mestria i genialitat en l’art del mim, i per ennoblir i enaltir tant la comèdia com el teatre gestual, i fer riure milions d’espectadors d’arreu del món».

Al llarg de la seva carrera, Tricicle sempre ha comptat amb el premi més important: el del públic. La seva connexió amb els espectadors ha sigut brutal. Però en la professió, malgrat tenir admiradors, mai van aconseguir gaires reconeixements oficials. Van trigar a arribar. «Sempre hem tingut la sensació d’estar desubicats. Els de teatre no ens veien teatrals, deien que fèiem mim; els del mim ens deien que això nostre no era mim; els del ‘clown’ tampoc ens veien com a iguals. I quan vam fer cine, ens veien teatrals. Mai hem encaixat». És el que té crear un codi d’humor diferent que incorporava elements diversos i tenia un segell únic.

Madrid, al davant

Notícies relacionades

¿Et sembla fàcil el que fa el Tricicle? Ara t’hi pots enfrontar

Barcelona, capital de la innovació social

El primer gran reconeixement institucional el van rebre el 2010 amb la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura. El 2020, arribaria el Premi Nacional de Cultura a Catalunya «després de 40 anys a la lliga del teatre comercial i sense el dopatge de les subvencions», va apuntar Paco Mir en el discurs d’agraïment. Malgrat ser catalans, Catalunya sempre ha anat per darrere de Madrid en el reconeixement del seu treball.

Però el primer premi que van aconseguir va ser a casa. «Va ser una menció honorífica al Festival de Teatre de Sitges. I això que vam arribar allà en l’últim moment sense aparèixer en cap programa ni res amb ‘Manicòmic’. Els del Circ Cric ens deixaven la seva carpa. Com que ningú ens coneixia ni sabia que érem allà ens anunciàvem amb cercaviles per la platja. I, com que el jurat estava en un teatre molt a prop d’on actuàvem, vam anar-hi abans que comencés la funció per dir-los que quan acabessin es passessin a veure’ns, que érem al costat. ¡I ho van fer!. Per això vam flipar quan ens van donar aquella menció. Va significar molt».